• 28 nov. 2013
  • La Vanguardia (Català)
  • Pilar Rahola

‘La yenka’

Mentre que el bloc del no està unit, el bloc del sí sembla la taula de Nadal de la família Rius

Com era la lletra de la vella cançó?: “Izquierda, izquierda, derecha, derecha/ Adelante, detrás, un, dos, tres”. Doncs aquest sembla el ritme que balla la política catalana, sobretot el flanc majoritari que ha assumit el mandat de la consulta. Mentre que el bloc del no està unit, és àmpliament publicitat i, verbigràcia de Roucos dansaires, fins i tot ha estat ungit pel dit de Déu, el bloc del sí sembla la taula de Nadal de la família Rius. Lògicament entenc que és molt més fàcil acordar el no a tot –la intolerància sempre tendeix a la simplicitat– que arribar als acords d’un sí complex. Malgrat que el carrer sembla uniforme, els vots demostren la multiplicitat de matisos que conté aquest sí, fàcil en la pronunciació, enormement complex en la formulació. És clar, doncs: per acordar el no, sobren els minuts; per acordar el sí, falten les hores, les setmanes i els mesos. Ni fàcil, ni simple, ni uniforme.

Tanmateix, i fins i tot acceptant la dificultat de l’acord, l’espectacle polític comença a ser molt carregós. Avui decideixen demanar el referèndum a Madrid, demà s’ho repensen, Mas diu des de l’Índia que ull viu, ERC diu el mateix però a la inversa, els altres del sí es queixen de la resta, i tots parlen de la pregunta, però ningú –tret d’ERC– no presenta una opció per negociar. A què estan jugant? Perquè la qüestió no és la dificultat de la negociació, que sens dubte n’hi ha, i molta. La qüestió és si tenen una estratègia definida per arribar a aconseguir-la. I és aquí on tots ballen La

yenka, fins al punt que estan començant a marejar el públic que observa el ball. En aquest buit de decisions, no resulta estrany que l’activisme organitzat, com el de l’ANC, plantegi les alternatives que l’àmbit polític és incapaç d’acordar. I no tant perquè no li agradi el que passa al Parlament, sinó perquè té la impressió –compartida cada vegada per més ciutadans– que no passa res. En aquest sentit, no tinc cap dubte que tots els anticonsulta són més feliços que un gínjol, perquè mai no haurien imaginat que fossin els del sí els que practiquessin el tret al peu amb tanta alegria. Què esperen per donar una imatge més seriosa?

Perquè és comprensible la dificultat d’un acord complex, però no ho és l’ambigüitat, el vaivé constant, l’amunt i avall, el permanent desconcert d’aquests últims temps. I en aquest punt, crec que cal assenyalar directament l’actiu més important del procés, i per tant al que té més responsabilitat: el president Mas. Malgrat que li agrada dir que no lidera, sinó que “acompanya” el procés, Mas hauria de donar algun cop a la taula i dirigir la negociació, en lloc de renyar la resta per la seva ineficàcia. Precisament perquè és el moment d’un gran acord, també ho és d’un gran lideratge, i no val escudar-se en l’“acompanyament”. No oblidem que allà on no arribi la política, hi arribarà el carrer…