• 28 nov. 2013
  • La Vanguardia (Català)
  • Lluís Foix

Tot esperant un llibre blanc

Escòcia no és Catalunya i Espanya no és la Gran Bretanya, però cal debatre sobre realitats concretes

Els amplis resums de la presentació del llibre blanc sobre la independència d’Escòcia indiquen que és una feina realista, de 670 pàgines, en la qual s’intenta respondre a més de 600 preguntes sobre com seria una Escòcia emancipada l’endemà de la presumpta victòria dels independentistes de l’Scottish National Party.

Per què a Catalunya no s’ha elaborat un document amb aquesta amplitud després de més de dos anys de parlar del dret a decidir, de manifestacions milionàries i d’una retòrica inacabable per part de tots? Una explicació simple seria que l’Scottish National Party, liderat per Alex Salmond, no ha de compartir criteris amb cap altra força política. Després de molts mesos de feina ha presentat l’Scotland’s future, un llibre blanc en el qual es parla d’impostos, de la Unió Europea, del salari mínim i de mantenir-se sota la Corona britànica.

Aquest document aborda pràcticament totes les incògnites i permetrà establir un debat obert amb les propostes nacionalistes i les que esgrimeix el Govern de Londres sobre el futur d’Escòcia. Mentrestant, aquí estem immersos en les presses i embolicats en el tipus de pregunta i com es negociaran abans, durant i després les relacions amb Espanya en la hipòtesi que s’assoleixi la independència en un referèndum.

L’últim sondeig indica que un 38% dels escocesos estaria a favor de la secessió i un 47% preferiria continuar al Regne Unit. Falta molt de temps fins al 18 de setembre del 2014 i les expectatives poden variar en un sentit o l’altre.

Els britànics són el poble que més independències ha gestionat en els últims cent anys. En pocs casos han estat pacífiques. La primera peça que es desprèn de la Gran Bretanya és Irlanda. El cas irlandès i les successives home rules van fer caure governs liberals i conservadors. Després va venir l’aixecament de Pasqua del 1916, amb la condemna i execució dels principals líders d’aquella confrontació al Post Office de Dublín. Un enfrontament militar, una guerra civil entre irlandesos, i al final la independència amb una Irlanda dividida.

El mateix va succeir a l’Índia amb lord Mountbatten com a virrei, que va haver de cedir al pacifisme de Gandhi però també a la violència que va causar matances a Delhi i altres ciutats. Kènia, Rhodèsia i altres possessions africanes van registrar molta violència abans d’obtenir la independència. I es pot recordar el que va passar a Palestina abans de la creació d’Israel.

Cameron ha estat més astut que Rajoy. Però no més tou. Ha canviat el ministre per a Escòcia i posarà tantes dificultats com pugui per evitar la secessió. La legitimitat del referèndum la concedeix Londres, encara que Cameron anés a Edimburg a firmar l’acord. Escòcia no és Catalunya i Espanya no és la Gran Bretanya. Aquí no tenim un llibre blanc com a base per debatre.