• 29 nov. 2013
  • La Vanguardia (Català)

La fatiga

A ERC, que va iniciar l’aventura de l’Estatut, la jugada li ha sortit tan bé com al PP la seva

Des de l’Índia, Mas ha recordat, ombrívol, un episodi malaventurat: “L’Estatut va acabar amb una enorme fatiga per part de la gent”. En efecte, al final de l’aventura de l’Estatut, tots els partits anaven obscenament a la seva. Els socialistes catalans acceptaven que els seus companys de Madrid “passessin el ribot” sobre un text que Iceta i companyia havien redactat. Els convergents, amb Mas al capdavant, van procurar avançar-se al ribot ribotejant ells solets l’Estatut i negociant-ne una rebaixa “pragmàtica”, al marge dels altres partits catalans. I l’ERC de Carod i Puigcercós, que havia impulsat la renovació de l’Estatut gràcies a la possessió de la clau del Govern tripartit, va acabar defensant el no al referèndum del bracet amb el PP. Rajoy admet en privat l’error de la campanya de signatures per tot Espanya (“¿Dónde hay que votar contra los catalanes?”). Veient que, malgrat el patètic referèndum, l’Estatut havia arribat a port, el PP va impugnar-lo al TC, que, després de visibles jocs de passadís (impugnació de Pérez Tremps, pròrroga abusiva d’uns membres del tribunal) va podar radicalment un text que havia passat pels tres filtres previstos: Parlament, Corts, referèndum.

Aquella aventura va ser nefasta per Catalunya i per Espanya. L’expresident Pujol la va descriure: “Ens hem mirat al mirall i no ens hem agradat”. Els catalans van viure-ho amb desconcert. D’aquí la baixíssima, bé que legal, participació al referèndum. El PP no va deixar passar l’oportunitat d’intentar aprofitar el desconcert català per avançar en els seus objectius: convertir l’Espanya autonòmica en un Estat a la francesa. Va ser la sentència del TC que va impulsar la nova etapa: la primera de les grans manifestacions no va ser el 2012, sinó el 2010. En aquesta manifestació, els independentistes intentaven que la gent s’afegís als seus crits i càntics, però la gran majoria callava. No tenien res a defensar més que la dignitat, de la qual havia parlat mesos abans aquest diari.

ERC, el partit que havia iniciat l’aventura de l’Estatut, ha obtingut la direcció d’aquella dignitat ferida. La jugada li ha sortit tan bé com al PP la seva. Vasos comunicants. Els altres partits catalans (PSC, CiU, ICV) sobreviuen amb respiració assistida, mentre s’ha consolidat un nou i vigorós pol (C’s) que tiba la corda en sentit contrari. El país avança altra vegada cap al desconcert i la fatiga, però també cap a la divisió. No es pot ser càndid: no es produirà una gran coalició de moderats a Espanya que repari les ferides, reconstrueixi ponts i centri els esforços en l’economia comuna. Seria el més entenimentat, just i prudent. Però no és previsible que s’esdevingui en els propers dos anys electorals. Ara bé, el malestar, el desconcert, la fatiga i els enfrontaments seran responsabilitat dels que, podent-hi fer ara alguna cosa, preferiran, per conveniència, no fer-ho. Quan vulguin posar-s’hi, ja no hi seran a temps. No estic donant la raó als rupturistes. Estic dient que cada dia que passa és més fàcil que tothom hi pregui mal.