• 29 nov. 2013
  • La Vanguardia (Català)

Entre el pacte i el desastre

Poques vegades he vist tanta unanimitat en les anàlisis postelectorals com a la nit de les autonòmiques del 25 de novembre del 2012: els votants, que acabaven de negar a Artur Mas la majoria excepcional que reclamava, exigien que les reivindicacions nacionals anessin sempre de bracet d’una profunda regeneració democràtica i d’una rectificació radical de les prioritats socials. Analistes, portaveus polítics i ciutadans entrevistats pels mitjans de comunicació coincidien que es tractava de repartir molt més justament els costos de la crisi, fins aquell moment repercutits quasi exclusivament sobre l’esquena de les classes mitjanes i dels assalariats.

JOMA

Un any després de la cita electoral, no sembla que s’hagi complert cap de les rectificacions que els homes del president van prometre aquella nit quan van conèixer uns resultats que els aconsellaven canvis molt substancials en l’acció de govern i en la gesticulació formal de la política. Els poderosos segueixen sense voler assumir la seva part dels costos de la crisi; les classes dirigents encara es neguen a reconèixer amb realisme i humilitat les seves responsabilitats i els partits s’han enrocat encara més i bloquegen l’obertura de la política a una societat ansiosa de participar-hi.

Si no rectifiquen a temps, la història jutjarà molt durament la manca de consciència, d’ambició i, sobretot, de generositat de les nostres classes dirigents, que s’entesten a posar uns pocs interessos particulars per damunt dels gravíssims problemes de la societat; saben que és imprescindible una actuació més conscient i solidària per part seva per preservar l’Estat de benestar, però fins ara s’han inhibit de manera vergonyosa.

És probable que els propers mesos confirmin l’inici d’una lleu recuperació econòmica, que brindaria a les forces polítiques i socials una nova oportunitat per a la rectificació. La unitat que han estat incapaços de promoure per evitar o per pal·liar la crisi ara la podrien bastir per tal que el gruix de la societat catalana –assalariats i classes mitjanes– rebin els beneficis de la recuperació abans que els privilegiats. Seria un acte de justícia i d’intel·ligència.

En tot cas, el rellançament de l’economia no serà ràpid, com tampoc no serà automàtica la seva repercussió en la millora del consum, dels salaris i en la creació de llocs de treball; que la millora econòmica repercuteixi més i de manera més ràpida en els ciutadans dependrà de la capacitat d’acord de totes les forces polítiques i socials.

Pot ser una última oportunitat. Antón Costas, el nou president del Cercle d’Economia, ha accedit al càrrec declarant-se partidari d’un pacte polític i social per encarar la crisi. Ja era hora. Veurem si des de la política també s’aposta per la rectificació. Sense la recuperació de les seves classes mitjanes i sense nous estímuls i oportunitats a les classes treballadores, Catalunya sortirà de la crisi a la cua d’Europa, amb una moral escassa i una complicitat política sota mínims.

Artur Mas ha volgut fer des de l’Índia una lectura positiva de l’aniversari de les eleccions autonòmiques proclamant l’inici de la recuperació, però no sembla que la bona nova pugui afectar a curt termini els ciutadans del carrer; el president celebra que ja no hi haurà noves retallades, però la permanència un any més dels ajustos consolidarà la desconstrucció de molts serveis públics; també assegura que la transparència del seu Govern és pionera, però el moment reclama una regeneració molt més radical. Per últim, afirma que el camí a la sobirania avança, però la intuïció diu que sense més democràcia i justícia social no hi haurà la unitat necessària per garantir l’accés dels catalans a les urnes. En tots aquests mesos, no s’ha avançat en el repartiment equitatiu dels costos de la crisi, no s’ha encarat la reforma de la política i ni tan sols no s’ha fet la revolució dels valors. I és una llàstima, perquè els ciutadans estaven disposats a respondre molt positivament: han demostrat la seva predisposició al compromís col·lectiu, han assumit valors, han acceptat perdre privilegis, han rebaixat drets adquirits per compartir-los i han treballat com mai en favor de la comunitat.

La recuperació pot ser l’última oportunitat per fer coincidir els tres eixos que bona part de la ciutadania reclama a l’acció política des de fa un any: llibertat nacional, justícia social i regeneració democràtica. Una darrera oportunitat de les classes dirigents per deixar de mirar la col·lectivitat per damunt de l’espatlla, pactar amb els conciutadans, fer-se solidaris de les classes populars, comprometre’s en la recuperació de les classes mitjanes i participar activament en els anhels de llibertat de la societat catalana.

Si no reaccionen, el populisme acabarà desbordant els actors polítics i inundant l’escena catalana. Si els beneficis de la recuperació no arriben abans i de manera transversal a la societat i els dirigents no fan d’una vegada un exercici de regeneració radical, ni es consolidarà el rellançament econòmic, ni veurem Catalunya decidint el seu futur en llibertat; i potser un dia no tan llunyà veurem trontollar la pau social. Pactar no vol dir renunciar a les pròpies conviccions; tots n’aconsegueixen una part. Per contra, si les classes dirigents de la política, les finances i l’empresa menystenen els pactes social i nacional i s’ho juguen tot a l’èxit de les martingales conspiradores per neutralitzar els anhels populars, no tardarem a assistir a un desastre col·lectiu de dimensions colossals.