• 30 nov. 2013
  • La Vanguardia (Català)

Sanitat o 1714?

Ara se’n diu “la consulta”, com si es tractés d’una visita mèdica, però és el contrari

La política a Catalunya cada vegada té més l’aire de convertir-se en un acudit, però com que es tracta d’una frivolitat que afecta milions de persones i a algunes els pot costar molt car, no es pot qualificar més que com un acudit macabre. Acaba de morir als 51 anys un d’aquests metges, Albert Jovell Fernández, que unia a la seva condició d’expert en Salut Pública doctorat a Harvard, a més de llicenciat en Ciències Polítiques i Sociologia per la Universitat Autònoma de Barcelona, la d’organitzador de tota iniciativa pública –repeteixo, pública– que es fes entre metges, pacients i desesperats davant la malaltia implacable. “Els pacients –havia escrit– volem que ens cuidin. Jo accepto que no em curin, però em costaria d’acceptar que no em cuidessin”.

MESEGUER

Fins aquí, tot correcte; el detall macabre és que qui en va fer la necrològica, elogiosa fins al deliri, amb el curiós detall de posar entre els dos cognoms una “y”, amb què resultava “Jovell y Fernández” –una cursileria en castellà que determina que estem abocats a convertir la gramàtica en activitat militant, d’acord amb l’onada d’estupidesa que ens amenaça– va ser ni més ni menys que l’actual conseller de Salut, Boi Ruiz. Dedicat des del seu nomenament a enderrocar tot el que Albert Jovell Fernández havia intentat construir amb èxit.

Desvergonyiment? El mateix que li consent blindar els sous superlatius dels seus 50 executius sanitaris i reduir els de la resta. Aquest costum cristià –per catòlic i luterà– que siguin els botxins els que escriguin de les seves víctimes una vegada facin malves és una pràctica freqüent entre nosaltres. Els morts són instruments d’una utilitat infinita, molt superior a la que van tenir en la seva difícil vida. Boi Ruiz fent la necrològica d’una de les seves víctimes. Un acudit macabre, però molt ben vist en societat. Quin gest, conseller!, quin liberalisme! Quanta màniga ampla, que dirien per Madrid, incloent-hi el detall de la “y” davant del Fernández, que en els vells temps significava en castellà ser de família amb havers i pretensions!

Fixeu-vos si això que ens passa és de per riure que els dos encarregats per als fastos que ens amenacen l’any vinent, el 2014, són dos humoristes: Mikimoto, conegut intel·lectual que pel que sembla fa un any, segons asseguren els experts, que estudia història als Estats Units!; i Toni Soler, de qui admeto que ho desconec gairebé tot, fins i tot saber si ha escrit mai res en sa vida.

O Sanitat o 1714? Aquest és el dilema de la denominada esquerra catalana, els de la bicicleta, l’ecologisme baix en calories i els “consells d’obrers nacionalistes” de les CUP –un quist que els ha sortit als convergents de comarques; fills del PSUC que van decidir matar els pares, ara a l’atur o jubilats– i que encara dirimeixen sobre si les classes socials estan per sobre de la Pàtria, o per sota, o al mateix nivell. Com si tornéssim al debat de Rosa Luxemburg abans que l’assassinés la socialdemocràcia alemanya.

El que està fent el conseller de Salut Boi Ruiz –quants anys es devia dir Baudilio aquest beneït botxí de la Sanitat Pública!– no és res més que la programació que Esperanza Aguirre i el seu delegat Ignacio González acompleixen a la comunitat madrilenya; l’altra joia de la corona de la sanitat pública ara compromesa per una banda d’experts en cohabitació entre el ficar la mà a la cosa pública i l’esveltesa de les seves empreses privades. Aquells que han assumit el trànsit de beneficis i la necessitat de dissoldre els pacients. La cohabitació, que es diu.

En un curiós llibre autoeditat per l’expert cirurgià jubilat Josep Maria Capdevila –titulat ¿Me curaré, doctor…?– hi ha un capítol desolador, malgrat la voluntat de no fer gaire mal. El segon, dedicat a les retallades dels anys passats, 2011 i 2012. Hi apareixen dues reflexions de l’escriptor de necrològiques desvergonyides i conseller de Salut Boi Ruiz: “Els metges rebutgen les retallades perquè els toquen la butxaca”. I sobretot aquesta, impagable, que el delata: “La salut és un bé privat que depèn d’un mateix i no de l’Estat”; prova incontestable que o no paga impostos o és un cínic. A això s’hi podria afegir que estaria molt bé que s’ho apliquessin ell i els seus alts càrrecs, que han blindat els contractes després d’apujar-se’ls.

Però què fem? Repetim els nostres ominosos silencis considerant que les inversions de centenars de milions que faran en paral·lel la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona per muntar el 2014, com un Las Vegas del segle XVIII, ideal per a turistes avorrits i autòctons passionals de les nostres essències, o plantegem un equilibri. La Salut Pública o l’Emoció Patriòtica. És al·lucinant que aquest dilema el miri d’esquivar la pretesa esquerra institucional, vicària de la seva dependència ideològica, econòmica i sentimental, d’una classe política que domina la vida pública ciutadana des del començament de la transició a Catalunya. Que, no ho oblideu, es va consumar dos anys abans que a la resta d’Espanya! (Pujol va guanyar les primeres eleccions autonòmiques el 1980 i Felipe González el 1982).

Qui hauria pogut dir que el vell mercat del Born, que jo vaig arribar a conèixer, es convertiria en una mena de Valle de los Caídos d’una generació ja instal·lada en l’autoestima? Amb bandera i tot; a l’estil de Federico Trillo a la plaça madrilenya de Colón. No devem estar imitant una forma i un estil de política condemnats al menyspreu per profundament reaccionaris? Després d’això, què vindrà? La reivindicació del carlisme? O Jaume Balmes? Malgrat les seves diferències de matís, tan proclius tots dos a la tradició i als rituals religiosos a les festes onomàstiques.

La política catalana està exigint una mena de vademècum, un llibret que expliqui els passos de cadascú; d’on ve i on és. Perquè en realitat no han canviat més que càrrecs i llocs, però les persones romanen. I si no són ells, seran els seus fills, i si no, els gendres, i ja comencen a aparèixer en l’horitzó alguns néts. Ho entenc per a aquells que creuen que les tradicions són més importants que els presents –sempre que no afectin els seus patrimonis–; els impostos per herència haurien de ser estudiats amb més importància que les abraçades de l’ós d’Esquerra Republicana liquidant partits; són com l’escorpí, quan són a la meitat del riu sempre acaben matant la granota que els transporta; potser és per instint. Però què fa l’esquerra irreal, aquest trompe-l’oeil que diu que sí a totes les coses fonamentals per a la seva imminent liquidació i només qüestiona les accessòries.

Ara se’n diu “la consulta”, com si es tractés d’una visita mèdica, però és el contrari. Els ciutadans atropellats per l’onada alimentada pels mateixos que l’han subvencionat es quedaran perplexos i preguntaran: “I jo com ho tinc?”. I com passa a Espanya i a Catalunya des de fa segles, ratificaran aquella reflexió del tan citat Agustí Calvet, Gaziel, que a l’hora de fer el balanç del catalanisme polític de la seva època no li quedava més remei que reconèixer que no havien deixat res que pogués servir, però que tots sense excepció havien sortit rics de l’experiència.

L’autèntic dilema de l’esquerra catalana, si és que volgués diferenciar-se en res de la dreta que no fos per la seva vestimenta, és com ha d’abordar la història i com ha d’afrontar el present. Si la sanitat és negociable però els pressupostos per a fastos patriòtics no, demostrarien que aquí han guanyat els que van guanyar. Però no només en el present immediat, sinó en la revisió històrica: van dominar en la guerra, es van tornar a instal·lar en la postguerra, i la transició ser un trànsit suau entre famílies que es coneixien de tota la vida. Gairebé m’atreviria a dir que aquest insigne estafador, Fèlix Millet, del Palau de tota la vida, va pontificar amb aquella frase digna del vell Palerm sicilià: un afer entre les dues-centes famílies que compten.