• 3 dic. 2013
  • La Vanguardia (Català)
  • Kepa Aulestia

Mirall escocès

La publicació del llibre blanc, amb el qual el Govern autònom d’Escòcia ha provat de delimitar el significat de la independència propugnada pel nacionalisme d’Alex Salmond, és la rèplica sobiranista a la successió de missatges negatius sobre les conseqüències d’una eventual secessió. El document dibuixa un horitzó voluntarista, ja que realça els beneficis que suposaria l’assoliment d’un Estat propi considerant sempre que la independència i les seves condicions serien assumides per la Corona britànica, el Banc d’Anglaterra, la Unió Europea i l’OTAN. El llibre blanc opta per un disseny extraordinàriament mesurat de la independència, basat en l’esquema de desposseir-se de tots els inconvenients que la dependència respecte a un centre de poder superior comporta per a Escòcia, tot i que mantenint els vincles bilaterals que garanteixin la seva pertinença al món de la seguretat i el benestar.

MESEGUER

Es tracta d’un esquema lògic com a ideal, i és comprensible que els dirigents del nacionalisme escocès aspirin a un futur a la carta. Que a més sigui realista sembla més discutible, tant respecte a l’anuència de les instàncies amb què Escòcia hauria de pactar un escenari tan idíl·lic com respecte als imponderables que podria suscitar el procés independentista, per molt que es pretengui que sigui “de vellut”. Fins i tot es pot dubtar que l’esmentat esquema resulti just i, en aquesta mesura, legítim.

El sobiranisme que aflora a les societats desenvolupades parteix de la convicció que la pertinença d’una comunitat determinada a un Estat nació més ampli suposa un perjudici no només per al desenvolupament dels seus trets identitaris, sinó especialment per al progrés i benestar de la seva gent. El sobiranisme dóna per fet que un Estat propi reconegut com a tal per l’Estat del qual s’independitza i pels seus socis internacionals podrà optimitzar més bé tot el seu potencial que si continua depenent d’un centre de poder superior. En altres paraules, parteix de la premissa que la comunitat referida no deu res a ningú; que són els altres els que tenen un deute amb les seves ànsies inalienables de llibertat.

En el cas escocès el discurs compta amb la promesa d’una explotació més avantatjosa dels jaciments de combustibles fòssils que es troben al subsòl dels seus dominis nacionals; aquesta promesa constitueix la clau de volta del projecte independentista. En el cas català ha cobrat força la fabulació del saqueig fiscal sobre els seus ciutadans i empreses per part de Madrid, dramatitzant la dada certa del dèficit financer, mentre que en el cas basc anem tirant amb el concert en espera que algun dia s’actualitzin com a guanys els comptes del cupo (la quota basca) i sempre partint de la creença que fem un favor a la resta dels espanyols demorant el nostre desenganxi de l’Estat constitucional.

A hores d’ara resulta inútil provar de tornar el debat sobre la independència a la prèvia avaluació, entre històrica i moral, dels deutes contrets. Però és inevitable que la qüestió reaparegui una vegada i una altra en realitats plurals irreductibles a la uniformitat que pressuposa la sacralització del dret a decidir. I és inevitable que sorgeixi des del moment en què, en un món interdependent, la independència només es pot fer realitat de forma pactada. De fet, l’esquema de Salmond apunta a una sobirania en certa manera compartida amb les institucions britàniques i europees, encara que és paradoxal que, després de pactar amb Londres la convocatòria d’un referèndum sobre la independència per al setembre del proper any, el ministre principal es mostri convençut que el Regne Unit no admetria en el seu si una autonomia de l’abast de la basca o de la navarresa que concedís a Escòcia la potestat de recaptar –entre d’altres– els impostos que complimenten les companyies extractores de gas i petroli per abonar a Londres la quota corresponent als serveis que presta els escocesos. Pot ser que Alex Salmond i el seu partit tinguin raó i que el Regne Unit admeti més fàcilment el referèndum d’autodeterminació que la negociació d’un estatus singular per a Escòcia dins de l’Estat britànic. Però l’Escòcia institucional ha d’explorar altres possibilitats durant els nou mesos que disten de la jornada plebiscitària. Perquè en vista del llibre blanc del sobiranisme resulta incongruent que el referèndum precedeixi l’imprescindible pacte per continuar en la lliura, amb Sa Majestat, a la Unió Europea i en l’OTAN sense míssils.