• 5 dic. 2013
  • La Vanguardia (Català)
  • Laura Freixas

Espanya contra Catalunya

Jo creia en la història. És a dir, creia –així de simple– que el que ens expliquen els llibres d’història és veritat. I ho vaig creure, fins i tot exactament, el 5 de maig del 2001. Permeteu-me un parèntesi. Si un llibre d’història em presenta, per exemple, un panorama literari del segle XVIII compost únicament per escriptors homes, jo em creuré que és que en aquella època no hi havia escriptores. No podré contrastar-ho amb la meva experiència, perquè en el segle XVIII jo no hi era. Però sí que hi era entre el 1976 i el 2001. Doncs bé, el maig del 2001, un important diari va publicar al seu suplement literari una llista dels 15 llibres de referència de la narrativa espanyola apareguts en aquell període. I, oh sorpresa, no hi figuraven ni El mismo mar de todos los veranos (1978) d’Esther Tusquets, ni Nubosidad variable (1992) de Carmen Martín Gaite, ni Olvidado Rey Gudú (1996) d’Ana María Matute. I és que dels 15 llibres citats, 15 eren d’homes.

Des d’aleshores, em salta a la vista com la història s’escriu davant els nostres propis ulls amb un respecte molt relatiu, o cap en absolut, per la veritat. D’aquí a una setmana s’inaugura el congrés Espanya contra Catalunya: una mirada històrica (1714 -2014) que té per finalitat, segons anuncia el text de presentació, explicarnos “l’opressió nacional que ha patit el poble català al llarg d’aquests segles”. Francament, deixeu-me que rigui. El meu avi, català cent per cent –es deia Francesc Freixas Miquel–, que abans de la guerra havia estat de la Lliga, quan les tropes nacionals van entrar a Barcelona el 1939 va sortir al carrer a cridar “Franco, Franco, Franco!”. S’esgargamellava amb tant ardor que la seva esposa, Carme Cortès Lladó, que era molt fina, li donava copets a l’esquena murmurant: “Paco… Paco…”. Jo vaig néixer el 1958 i vaig créixer envoltada de famílies catalanes de tota la vida que mai no van alçar la veu contra el franquisme i que parlaven en castellà amb els seus fills. Si volen més detalls, llegeixin les memòries d’Esther Tusquets, Habíamos ganado la guerra, excel·lent retrat d’aquests catalans franquistes que ara ens volen fer creure que no van existir.

Jo no sóc independentista per moltes raons. Però, si ho fos, el fet que un organisme dependent de la Generalitat organitzi un congrés com aquest em faria saltar totes les alarmes, perquè qui comença mentint-nos d’una forma tan basta, on ens portarà?

www.laurafreixas.com