• 6 dic. 2013
  • La Vanguardia (Català)
  • Fernando Ónega

Quan hi havia un projecte de país

Avui, els partits s’han fet més egoistes i el diàleg es practica només per al repartiment de poder

L’any en què es va començar a perfilar la Constitució moria Elvis Presley i naixia Shakira. S’estrenava Febre del dissabte nit i Woody Allen se situava al cim amb Annie Hall. Pablo Abraira cantava Gavilán o paloma i a les discoteques ballàvem Give a lit

EFE / ARXIUPérez Llorca, Solé Tura, Abril Martorell, Roca i Álvarez de Miranda, als debats constitucionals

tle bit, de Supertramp. A l’única tele, que era TVE, vèiem Hom

bre rico, hombre pobre i els rostres eren de Marisa Medina i Amestoy, de Lalo Azcona, Sotillos i Pedro Macía. Amb 12.000 euros es comprava un pis raonable i la benzina, si s’atrevia a pujar, pujava una pesseta i tots temíem el moment terrible en què el litre es posés a 25 cèntims d’euro. El Seat 124 era el cotxe de les classes mitjanes i feia temps que molts havien provat ja la dificultat de fer l’amor en un Simca 1000.

Era el 1977. Adolfo Suárez havia fet de les eleccions del 15 de juny el pòrtic d’obertura del procés constituent amb un sonat discurs: “Puc prometre i prometo intentar elaborar una Constitució en col·laboració amb tots els grups representats a les Corts, sigui quin sigui el seu nombre d’escons”. I s’hi van dedicar des del mes d’agost ell, el seu govern i una selecció de personalitats que van pensar, van discutir, van amenaçar, però van pactar i van donar a llum una norma que avui compleix 35 anys.

Representaven les primeres Corts democràtiques. I com era aquell Congrés! Els 300 partits que s’havien sotmès a les urnes del 15-J van patir una depuració ferotge a mans del poble, que els van deixar reduïts a menys d’una dotzena. On mesos abans seien els últims polítics franquistes s’asseien ara exiliats com Carrillo, Alberti o la Pasionaria. Antics presos o represaliats polítics, tots republicans, aplaudien el discurs d’obertura d’un rei anomenat Joan Carles, que Franco havia designat successor. El comunista Solé Tura, el partit del qual va ser legalitzat sota amenaces militars, es disposava a ser redactor de la norma fonamental de l’Estat. Als escons hi havia figures històriques i hi faltaven figures històriques que el vot popular va rebutjar.

Era de debò una nova Espanya. I buscava una norma que fes possible el que el Rei acabava de dir: que hi hagués un lloc sota el sol per a tots els espanyols. Es va començar per on calia començar: per nomenar els redactors. I allà van ser els noms i van estar els treballs de José Pedro Pérez Llorca, Gabriel Cisneros, Miguel Herrero y Rodríguez de Miñón, Gregorio Peces-Barba, Manuel Fraga, Jordi Solé Tura, Miquel Roca i l’home que va patir, va conciliar i va moderar tan il·lustres cervells com a president de la comissió: Emilio Attard. Mai no es van ajuntar persones tan diferents ni amb ideologies tan enfrontades per fer un projecte polític. I va funcionar. Amb aturades, amb plantades, amb maniobres d’enginyeria, amb estómacs destrossats per dinars i sopars fora d’hores, però va funcionar.

Per què va funcionar? Perquè hi havia un projecte de país compartit per tots en les línies bàsiques. I tots van aportar una enorme i, pel que sembla, irrepetible voluntat de negociar, cedir i acordar. La clau de l’entesa s’inclou en dues paraules: renúncia i generositat. Tots van renunciar a alguna cosa, i no secundària. Els socialistes i els comunistes, a la república. La dreta, a molts dels seus principis, per cert molt instal·lats en àmplies capes de la societat. I els nacionalistes, representats per Miquel Roca, a la paraula nació, i van entendre com un èxit el concepte nacionalitats. Aquest va ser el miracle.

Però no va resultar fàcil. Hi va haver moments on tot semblava fracassar, i Adolfo Suárez va haver d’utilitzar un dels seus trucs: l’anomenat sopar del con

sens amb els socialistes Guerra, Múgica i Peces-Barba. Hi va haver un abandonament per part del PSOE quan es va entrar en el capítol de l’educació. Hi va haver dos timoners, Alfonso Guerra i Abril Martorell, els pactes bilaterals dels quals desembussaven de matinada els conflictes. Hi va haver tensions molt dures amb el PNB fins que van aconseguir el reconeixement dels drets històrics. Hi va haver reunions gairebé clandestines, amb nocturnitat i a cases privades, sobretot a la de Pérez Llorca, per escapolir-se de la premsa i evitar filtracions.

Qui dirigia allò? Formalment, el president de la comissió Constitucional, Emilio Attard, cosa que va portar Luis Carandell a nomenar els redactors com “els bojos d’Attard”. A la pràctica, Adolfo Suárez, qui tenia l’obsessió de conèixer la utilitat de cada article per a la governació o per a la Corona. Garantida aquesta utilitat, la resta li importava menys. La Constitució va sortir així amb un aire suarista, una polivalència centrista, una flaire de bonisme i un segell que la defineix per sempre: la Constitució del consens. Ho va dir així Jordi Solé Tura: “Una Constitució que tots podem assumir”.

I tots la van assumir. Catalunya, la mateixa que avui es resisteix a commemorar-la, li va donar suport en referèndum amb més del 91% dels vots, tres punts més que la resta d’Espanya i cinc punts més que Madrid. Espanya havia trobat el seu model de convivència. De moment ha durat 35 anys. Cap Constitució en la història no va donar tant de si. Quan es tracta de reformar-la, gairebé tots s’apunten a la idea, pocs saben dir per on, menys s’atreveixen a dir per a què, els nacionalistes volen la pròpia i el veredicte polític és que s’ha trencat el consens constitucional.

Jo crec que s’ha trencat alguna cosa més. Els partits s’han fet més egoistes. Els nacionalismes van perdre referències a Espanya. El diàleg només es practica per al repartiment de poder. La generositat és una paraula en desús. I, sobretot, no hi ha qui enginyi un nou model, un nou projecte de país.