• 8 dic. 2013
  • La Vanguardia (Català)
  • José Antonio Zarzalejos

Constitució i catalanisme

La lectura de la intervenció de Jordi Pujol a l’Ateneu de Barcelona el 19 d’octubre passat, en ocasió de la presentació del seu llibre Notícia del present (RBA), una recopilació dels articles de l’expresident publicats a la premsa entre 1947 i 2013, ofereix molts aclariments, emocionals i polítics, de per què el millor dels catalanismes –i el de Pujol ho va ser– s’ha desenganxat de la Constitució del 1978 que divendres passat va complir 35 anys. Potser les claus d’aquesta crítica decisió siguin dues: decepció i frustració.

La trajectòria de Jordi Pujol ha estat inclusiva i integradora. La seva incorporació a l’opció independentista li planteja una necessitat personal d’explicar-se i, simultàniament, genera en amplis sectors de la societat espanyola –inclosa també de la catalana– una urgència igualment explicativa. L’expresident és un home dialogant i atent que segueix tenint una especial cadència pedagògica quan explica les seves raons i sentiments.

Passats alguns anys, l’he tornat a sentir en una conversa assossegada i no he pogut sostreure’m a la sensació que Pujol ha estat –i ho és– una figura gran de la democràcia espanyola a qui els esdeveniments presents l’atribolen com a tants i tants milers de ciutadans. Les seves paraules el 19 d’octubre passat traspuen un cert patiment personal perquè –diu– “vista la meva trajectòria, la gent pot preguntar-se el perquè de la meva posició actual”. Reconeix que “molts poden sentir-se sorpresos. I alguns enfadats i decebuts. I, fins i tot, alguns altres enganyats. A tots ells sento la necessitat d’explicar-los quin ha estat aquest procés”.

El relat és el d’una terra promissòria a la qual Catalunya, en la percepció de Pujol, mai no va arribar malgrat la seva involucració en el “projecte espanyol”. El punt de noretorn el marca la sentència del Tribunal Constitucional del 2010 sobre l’Estatut que és la línia que delimita l’abans i el després. No és un plantejament diferent del de Miquel Roca, un dels pares de la vigent Constitució, que expressa l’opinió que “alguna cosa s’ha trencat”. El que s’ha trencat per al catalanisme és l’esperit de la transició, una voluntat d’acord constant que saltava sobre distàncies ideològiques i personals que es van creure insalvables.

La Constitució del 1978 deu molt al catalanisme polític. Com recorda Pujol –i també Mas– l’expressió del catalanisme central (CiU) ha estat present a les fites substantives de la gènesi i el desenvolupament de la Constitució; ha col·laborat en la governació d’Espanya i ha assumit decisions difícils. Ara es troba en un escenari hamletià, de ser o no ser, que Pujol explica així: “Si reculem estem condemnats al debilitament inexorable. Perquè la terra que trobarem ja sabem que és inhòspita i la gent poc favorable (…) i si ens quedem enmig del congost acabarem morint de fred i gana, o tard o d’hora serem arrossegats per una riuada”.

En l’anàlisi de Pujol –i en el de Roca– més que al·lusions a decisions normatives es produeixen remissions a conceptes que apel·len a la intel·ligència emocional (com, per exemple, el de sensibilitat), segurament perquè el poble català és emotiu i receptiu a les aproximacions amigables. Conforma una societat plural amb una consciència nacional transversal que –com insisteix Pujol– no és ètnica ni religiosa, sinó basada en la llengua, la cultura i la convivència.

En aquests temps difícils i controvertits en què s’acudeix alegrement a la confrontació sense càlcul de danys directes i col·laterals, l’equació per a molts està clara: de la Constitució a la Constitució. Si el 1978, sota l’empara d’un esperit històric de conciliació, el catalanisme es va embarcar en el projecte espanyol, cal reiterar aquella operació amb la mateixa grandesa: fer de nou un buit a la Carta Magna que, garantint la unitat, ofereixi a Catalunya un espai que sigui fèrtil i hospitalari. Perquè encara que encertin els pronòstics que auguren un fracàs al procés sobiranista per les seves limitacions intrínseques, una àmplia sensació de frustració es mantindrà i, al cap de no gaire temps, es reiterarà, potser amb més determinació, una altra iniciativa secessionista.

Quan es vol evitar la reforma constitucional amb l’advertència que seria “obrir la capsa de Pandora” o “obrir un meló”, o que aquest és “el pitjor moment” per emprendre una proposta integradora, per què no llegeixen les paraules de Pujol? Arribarien a la conclusió que no podria succeir res pitjor per a tothom del que ja està succeint. El patriotisme espanyol ben entès ha de ser lúcid i històricament informat.