El Punt Avui

L'ANÀLISI

331 dies per al doble sí unitari

13/12/13 02:00 ODEI A.-ETXEARTE
Artur Mas, Oriol Junqueras, Joan Herrera i David Fernàndez, després de l'anunci del pacte Foto: JUANMA RAMOS.
Un cop descartat Tots Sants, els partits van convenir que fos el 9
de novembre
Qui sap si en aquest viacrucis fins al 9-N
Unió i ICV abandonaran la tercera via

Quan els líders dels partits es van reunir ahir a les onze del matí al Palau de la Generalitat, Artur Mas ja havia embastat l'acord sobre la pregunta en reunions i contactes bilaterals des de dimarts. Les parts diuen que va anar així: divendres de la setmana passada, el president es va reunir amb Francesc Homs per perfilar-ne el desllorigador. Dimarts en va parlar amb Josep Antoni Duran i Lleida, Oriol Junqueras i Joan Herrera. Dimecres van continuar els contactes i es van intercanviar papers amb el compromís de la confidencialitat. Ahir faltaven per tancar la data i els serrells de la via jurídica, el nus més petit. Ràpida i silenciosa: una de les negociacions més pulcres que es recorden. El president havia avisat el seus perquè es reservessin l'agenda fins a cap d'any i quan tothom veia a venir un estira-i-arronsa in extremis; una agonia a l'estil estatutària entre els canelons de Sant Esteve i la compra del raïm per allò d'“el catalanisme és així”, sempre a darrera hora, Mas va jugar al factor sorpresa. Si és que es pot trobar inesperat un pacte que tothom esperava i fins i tot alguns sospitaven que aquell avís podia ser una maniobra de distracció.

En la reunió definitiva, segons fonts de la negociació, Mas va exposar la conveniència que la consulta es fes al novembre amb un argument de pes: si fos al setembre, el decret de convocatòria s'hauria de signar al juliol. I el possible placatge jurídic del govern espanyol agafaria els partits catalans en el pitjor moment, en ple agost i de vacances. El novembre permet que la crida es pugui formalitzar a mitjans de setembre. Un cop descartat Tots Sants, els partits van convenir que fos el primer diumenge de novembre. El tercer peu de l'acord: la via jurídica. La demanda del traspàs de la competència se solemnitzarà al Parlament a mitjan gener. Davant del rebombori de mitjans i informacions sobre la reunió a Palau, es va acordar la posada en escena de l'acord aquell mateix migdia i a la galeria gòtica. Govern i partits. Com més dirigents, millor. Màxima unitat fins a la celebració de la consulta davant del vet de Madrid. Tot un missatge contra la bel·ligerància a Mariano Rajoy.

Mas va anunciar la doble pregunta i la data flanquejat per Oriol Junqueras i Joana Ortega, ERC i Unió, els dos pols de la negociació: els independentistes i els moderats agrupats en un enunciat en forma d'arbre. A la dreta de Mas, CiU: a més de la vicepresidenta, Jordi Turull, Ramon Espadaler i Francesc Homs. A l'esquerra, els partits: a banda de Junqueras, Joan Herrera, David Fernàndez, Marta Rovira, Joan Mena. Primer intervendria el president i després els partits; una manera d'evitar les interpretacions sobre l'acord. La garantia del discurs únic.

La doble pregunta (s'atribueix a Mas el do salomònic) garanteix la unitat dels independentistes i reformistes de l'statu quo davant de l'embat de l'Estat per aturar la consulta. Perquè durant els pròxims mesos, serà la convocatòria el que centrarà el debat polític dins i fora de Catalunya. Qui sap si en aquest viacrucis jurídic fins al 9-N –amb el perill, inclòs, de la tan citada suspensió de l'autonomia– Unió i ICV donaran per impossible la tercera via i engrossiran el doble sí. Ja tenen preparat l'argumentari i no s'hi han girat d'esquena. Potser s'hi afegiran, fins i tot, els crítics del PSC.

Paradoxes de la política. La pregunta inclusiva –un adjectiu que feia tremolar els independentistes– també garanteix finalment un pronunciament sobre la independència i alhora reforça la batalla per a l'exercici del dret a decidir. ¿No era això el que unia el 80% dels catalans? Potser el placatge jurídic de l'Estat forjarà més partidaris que Catalunya esdevingui un estat com Dinamarca, vist que és impossible transformar-se en Baviera. Carregar-se de raons davant de la comunitat internacional, ampliar la majoria per al “sí” i “sí” dins del Principat.

Falten per resoldre, encara, dues incògnites clau. La primera, si la pregunta i la data acordades són prou ambicioses perquè ERC entri al govern. La segona, el pla B. Quan el govern espanyol se serveixi de les Corts i del Tribunal Constitucional per impossibilitar la convocatòria... aleshores, què? Mas aposta per les eleccions plebiscitàries; una manera de forçar una votació sobre la independència que estigui ajustada a la legalitat vigent. CDC s'hi presentaria amb la declaració unilateral dins del programa. ERC i la CUP defensen una altra manera de transgredir el marc jurídic.

Sostenen que la consulta s'ha de celebrar en qualsevol cas i desafien l'Estat espanyol a impedir-la amb les forces policials a peu de carrer el mateix dia de la votació. Una fotografia d'impacte internacional: la prohibició d'una votació democràtica en ple segle XXI i dins de la Unió Europa. El temps dirà si la unitat de la fotografia d'ahir arriba fins a les últimes conseqüències, si se solidifica o s'esmicola davant de les
dificultats. El compte enrere ha començat.

Darrera actualització ( Divendres, 13 de desembre del 2013 02:00 )