• 14 dic. 2013
  • La Vanguardia (Català)
  • Jordi Graupera

Riscos, ficcions i feina

Ja sé que la pregunta té virtuts, també per als independentistes. I ja sé que si se celebra i hi ha una majoria independentista farem el fet. Sé que l’acord era difícil, que la unitat és determinant i que la potència democràtica del gest ensenya les carències de l’Estat i l’obliga a reaccionar davant la mirada atenta de la comunitat internacional. La pregunta també és ideal per construir una entesa si no hi ha consulta i hi ha eleccions.

Ara els riscos. De les tres opcions que planteja la pregunta, el no, el sí/no, i el sí/sí, l’opció que d’entrada surt amb més possibilitats de guanyar és la que té menys suport a les enquestes, la sí/no. Fem-ho a pams. Per tal que guanyi el no a seques cal que més del 50% dels votants votin no a la primera pregunta: Vol que Catalunya esdevingui un Estat? No els serà fàcil.

Si guanya el sí a aquesta pregunta, aleshores ve la segona: Vol que aquest Estat sigui independent? Per a què guanyi el sí, sembla lògic exigir que no només la majoria dels que han votat sí a la primera pregunta ho vulguin, sinó que ho vulguin la majoria de tots els que han anat a votar. Per tant, per a què guanyi el no i per a què guanyi el sí cal més d’un 50% dels vots. Normal.

I el sí/no? Aquesta tercera via en té prou que la independència no aconsegueixi el 50,1%. Per què? Perquè en cas que el sí/sí no guanyi amb prou marge, queda el resultat de la primera pregunta, que suma els independentistes i partidaris de la tercera via. Sona enrevessat? Un exemple: suposem que a la primera pregunta un 70% diu sí a un Estat, i d’aquests, un 70% el vol independent. Això és un 49% dels electors. Qui guanya? El no ha tret un 30% i el sí un 49%. I la tercera via? Explícitament ha tret un 21% (els del no a la segona), però com que el sí a la primera pregunta té un 70%... ens diran que és “el consens”?

És la ficció. L’opció intermèdia permet que hi hagi vots favorables a continuar formant part d’Espanya sense responsabilitzar-se’n explícitament. Poden no votar a favor d’un suposat statu quo ni a favor de marxar-ne. És a dir, el no té dues opcions: un no explícit i un no implícit. Al capdavall, el sí/no, sense oferta estatal, no té contingut.

Agradi o no, és amb aquesta pregunta que cada opció ha de fer el possible per guanyar. Als del sí/sí se’ns ha girat feina. Sarna con gusto. Cal explicar que el sí/no (que surt amb avantatge) té les mateixes conseqüències pràctiques que el no. En el millor dels casos és un tornar a començar. Madrid ajudarà a aclarir-ho, ja ha començat a negar-se a tot. Qui ho defensi ha de fer-se responsable d’Espanya. I si no se celebra la consulta i cal unitat plebiscitària, cal evitar la ficció d’un consens al voltant del sí a la primera pregunta.

Dijous va ser un dia històric i jo també vaig alegrarme’n. Però no ens fem cap favor si fem veure que la pregunta plantejada no té riscos i no ens obliga a treballar més.