• 17 dic. 2013
  • La Vanguardia (Català)
  • Lluís Foix

Posicions confrontades

No fa falta que ho recordin Miquel Roca i Miguel Herrero y Rodríguez de Miñón. Ni que ho digui la premsa estrangera, aquest recurs tan immadur que travessa tot el segle passat i que ara hem recordat amb el 50 aniversari de les declaracions de l’abat Escarré a Le Monde. El que digui la premsa britànica, francesa o alemanya té més rellevància que el que es pugui dir aquí. És una inseguretat que ve de lluny i que no varia amb el pas de les generacions i els sistemes polítics.

Els dos pares de la Constitució van dir ahir que sense tocar la Carta Magna es poden resoldre les diferències, les desafeccions o el desinterès mutu entre Catalunya i Espanya. La política és capaç de transformar situacions insolubles. Per arreglar malentesos o per empitjorar-los. La política, deia Ortega, ho decideix tot en ser un poder misteriós, instintiu, que regeix la història i que en cada edat es camufla segons el matís dels temps, com els grans rius prenen el color del cel i dels núvols viatgers que passen a la deriva. Acord polític i no utillatge jurídic, va dir Herrero, que va ser secundat per Roca amb paraules semblants.

La qüestió central del procés plantejat pel Govern d’Artur Mas i els partits que el secunden és si existeix la voluntat política, encara que sigui remota, d’asseure’s i parlar. Des de CDC i ERC sembla que no hi ha marxa enrere i que obrir un diàleg és una pèrdua de temps. La posició de Duran i d’Herrera, Unió Democràtica i Iniciativa Verds, és més matisada. Però no entreveig en l’horitzó immediat una delegació sobiranista trobant-se en territori neutre per discutir amb l’Estat si és possible trobar un pacte.

Tenint en compte les paraules petrificades de Mariano Rajoy i Dolores de Cospedal no s’entreveu tampoc una voluntat de buscar una solució pactada. Per al Govern del Partit Popular la Constitució és sagrada, eterna, intocable. Com si canviar constitucions senceres no fos un esport espanyol des de la del 1812, aprovada a Cadis. Dotze n’hem conegut.

Artur Mas i Oriol Junqueras tenen molta pressa i Mariano Rajoy camina com les tortugues. Però tots dos marxen en direcció oposada amb exèrcits polítics i mediàtics a sobre. Poden caure en la frivolitat d’una confrontació sense adonar-se dels ferits i baixes que obliguin plantar hospitals de campanya. No pretenc infondre por. Només llegeixo la història ibèrica.