• 17 dic. 2013
  • La Vanguardia (Català)
  • M. Dolores García mdgarcia@lavanguardia.es

La pregunta rai

L’ alleujament que ha recorregut les files del bloc polític sobiranista a Catalunya ha estat tan commovedor com el desconcert apreciable en la reacció de Rajoy i Rubalcaba. Els líders del PP i del PSOE estaven convençuts que la nau cap a Ítaca comandada per Artur Mas naufragaria abans d’acabar l’any, feta miques per la impossibilitat de trobar un punt de trobada en una meta essencial per a l’independentisme com és la consulta, la data i pregunta. Tanmateix, el vaixell prossegueix la marxa, superat ja el primer escull perillós...

PEDRO MADUEÑOMas amb els participants del pacte

Que Mas hagi estat rebut amb ovacions al seu partit tan sols reflecteix el temor que infonia un fracàs. El president no només té a davant un procés d’enfrontament amb l’Estat, sinó que el seu partit es troba en aquests moments sense lideratges clars –més enllà del seu propi– i electoralment en caiguda lliure. Però l’acord amb ERC, ICV i la CUP sobre la pregunta és un autèntic pacte de legislatura, amb un sol punt. Garanteix l’estabilitat a Mas fins al 2016. És un exercici de possibilisme polític que no podia haver-li sortit més bé al president.

La pregunta rai. La seva confecció només ha estat un exercici de cofoisme partidista. Cada líder polític ha triat l’ingredient que li venia més de gust per al còctel i el resultat només podia ser una potinga indigesta. En cas de celebrar-se una consulta amb aquesta pregunta, seria una fàbrica de vots nuls. Per interpretar els resultats, es necessita un màster. A més, en cas de convocar-se seria per un acord previ amb el Govern central i això significa que caldria negociar una altra vegada la pregunta amb els nous actors implicats. La pregunta pactada ara compleix, això sí, amb els requisits de gairebé tots els plebiscits: porta intrínsec el biaix indissimulat cap a la posició de qui els convoca, en aquest cas facilitaria una simpàtica campanya pel sí-sí.

L’acord a què ha arribat Mas amb Duran, Junqueras, Herrera i Fernández llança la pilota a la teulada de Rajoy. I evidencia que l’estratègia d’asseure’s a esperar com passa el cadàver polític del seu enemic no està donant els seus fruits. El president del Govern espanyol potser pensa que simplement negant-se a autoritzar la consulta el problema es trasllada a unes eleccions catalanes que ja veurem com acaben. Però mentrestant, el bloc sobiranista guanya un any més per consolidar a la societat catalana la idea que la independència és a l’abast. El que fins fa no gaire temps era “una consulta”, indeterminada, hipotètica, en abstracte, ara ja s’ha convertit en “la consulta”. El fet de posar-hi pregunta i data la converteix en un element més del paisatge polític quotidià a Catalunya. El contingut de la pregunta només és attrezzo. Serveix per generalitzar la percepció que la consulta és un dret irrenunciable. La manera com es gestionarà per part del poder polític aquesta percepció social és el que realment compta.