• 19 dic. 2013
  • La Vanguardia (Català)
  • Francesc-Marc Álvaro

Projectes i legalitats

Ara que a Catalunya s’ha solemnitzat la voluntat d’organitzar una consulta democràtica sobre el futur del país, podem resumir que el debat entre una part important de la societat catalana i els poders espanyols es concreta en els següents termes: el sobiranisme ofereix un projecte que connecta amb molta gent mentre el Govern d’Espanya, el PP i el PSOE no ofereixen cap projecte alternatiu interessant, només es limiten a invocar crispadament la Constitució del 1978 com a norma intocable, immutable i inflexible. D’una banda, hi ha un esforç tranquil per explicar una Catalunya que vol fer camí sense demanar perdó; de l’altra, hi ha el pes absolut de la llei com a eina rígida de prohibició i d’amenaça oficial.

Una persona que ha assessorat un dels partits contraris a la consulta admetia en privat, fa poques setmanes, que el gran avantatge dels partidaris de la independència és oferir als ciutadans un projecte engrescador i renovador en una època de crisi i descrèdit polític. És un bon diagnòstic, que no sembla que hagi arribat als despatxos del Madrid que remena les cireres. L’escriptor Arturo Pérez Reverte –abans de relacionar l’independentisme amb la falta d’educació– va declarar que veia amb enveja que els joves catalans tinguessin “una causa per la qual lluitar” mentre, en canvi, això –segons ell– no passa al conjunt d’Espanya. El novel·lista és el borni al país dels cecs. Ahir, una periodista a qui tenia per ben informada escrivia que tot el que està passant és una simple maniobra tàctica de Mas, per recuperar els escons perduts a les darreres eleccions. Com es pot analitzar tan malament la realitat? Tenen una informació tan defectuosa que només puc pensar que s’alimenten de la pròpia propaganda que generen. Fa riure.

Els patriotes espanyols de debò, els interessats a mantenir Catalunya dins d’Espanya des del pacte i des de la intel·ligència, no hi són o no parlen en públic. Ells saben –tant si són de dretes com d’esquerres– que el procés sobiranista ha crescut com a resposta a una intransigència i un menyspreu que s’ha fet literalment insuportable per a una part molt nombrosa de catalans. I es tracta d’un fenomen interclassista, que arriba a tots els partits polítics, excepte el PP i C’s, com posa en evidència la crisi imparable del PSC. El desaparegut Ramon Trias Fargas, catalanista, liberal, moderat, primer teòric del dèficit fiscal i polític amb una gran formació professional i acadèmica, va escriure en aquest diari un article, a finals de 1976, on deia una cosa que ara sembla profètica: “Catalunya no serà separatista mentre no la hi obliguin”. Diana. En aquell moment, els partidaris de la independència eren pocs i mal avinguts, políticament marginals.

Trias Fargas, finíssima personalitat que va participar com a protagonista en la gran obra de la transició, va intuir que l’adéu Espanya no era cap invenció romàntica, sinó una hipòtesi que depenia, principalment, de la capacitat dels poders de Madrid d’entendre que la democràcia obliga a repartir el poder, de manera racional i lleial. El fundador d’Esquerra Democràtica va repetir, en diversos escrits, que ell no era “separatista” i va propugnar el federalisme com a solució, una recepta que havia estudiat a fons sobre el terreny en diversos països i que va mantenir en contra de Jordi Pujol, que veia l’autonomia com el marc millor per establir una relació bilateral de Catalunya amb el poder central.

Què ens diria avui Trias Fargas? No faré suposicions, que el lector tregui les seves conclusions. Esmentaré, només, un altre fragment, d’un article lúcid de l’abril del 1977, poc abans de les primeres eleccions després de la mort de Franco, que ara té un ressò especial, actualíssim: “Catalunya està en contra de la burocràcia madrilenya, de les oligarquies econòmiques i dels privilegiats de la fortuna i del poder, que dirigeixen de Madrid estant tota la política. D’una manera autoritària sempre que poden, i amb esperit democràtic simulat quan no hi tenen més remei”. No són frases de la CUP ni d’Oriol Junqueras, sinó d’un senyor de Barcelona, home d’ordre, que fou –entre d’altres càrrecs– director del servei d’estudis del Banco Urquijo, membre de la Reial Acadèmia de Ciències Econòmiques i Financeres, catedràtic i conseller d’Economia. Sabia molt bé del que parlava, havia conegut personalment molts dels que consideraven Catalunya una anomalia a extirpar. Per cert, Trias Fargas també va escriure un judici que avui és oportú de recordar: “Per bé o per mal, em sembla clar que el procés d’assimilació iniciat per les superstructures polítiques madrilenyes ha fracassat a Catalunya”. Seduir o reprimir, vet aquí la qüestió. El Govern espanyol, el PP i el PSOE ja han triat el camí i és el del garrot. Ahir mateix, Rajoy i Rubalcaba, des del Congrés dels Diputats, van certificar la santa aliança contra la pacífica revolta catalana: no hi ha res a parlar, un missatge rotund. Als líders del PP i del PSOE no els interessen les autoritzades opinions de dos pares de la Constitució com Miquel Roca i Miguel Herrero y Rodríguez de Miñón. Seduir o reprimir. El sobiranisme ofereix un projecte, que és incert però dóna esperances, sedueix. L’espanyolisme, en canvi, replica amb el Codi Penal a la mà mentre la marca Espanya fa figa.

www.francescmarcalvaro.cat