• 19 dic. 2013
  • La Vanguardia (Català)
  • Fernando Ónega

La competició
del vertigen

O Rajoy està molt segur de si mateix, o té ocults coneixements de la debilitat de l’independentisme

Mariano Rajoy se sent sòlid. Sòlid i segur. Estic per afirmar que és l’únic espanyol que no parpelleja ni davant les preguntes de la consulta proposades per Artur Mas, ni davant la consulta mateixa, ni tan sols davant el risc que Catalunya avanci cap a la independència. Es podria comparar amb el torero aquell que deia: “El que no pot ser no pot ser, i a més a més és impossible”. Socialistes veterans com Joaquín Leguina eleven a la categoria de valor polític la seva posició de Don Tancredo davant el toro i elogien el seu dontancredisme. Aquest cronista és menys entusiasta, però intenta buscar aquesta lògica: si Rajoy, que no és ximple, no es mou un mil·límetre, ni diu una frase irritant, però tampoc no consta que tingui alternativa a la consulta, és que guarda una carta secreta a la màniga, alguna solució misteriosa, alguna informació de pes, o sap com aturar la rebel·lió independentista, però no ho diu. O és un artista de la dissimulació, o no és possible que assisteixi immòbil a una situació tan dramàtica com la ruptura de l’Espanya que governa.

Però la seva seguretat, equivocada o no, és admirable. Davant un Aznar que reclama una resposta proporcional al desafiament sobiranista, ell no apel·la al càstig econòmic ni a aquesta demencial temptació de suspendre l’autonomia. Davant una opinió publicada a Madrid cada vegada més intransigent, ningú no podrà retreure-li que hagi perdut els nervis ni un minut. Davant l’anunci d’Artur Mas que demanarà una trobada per dialogar, ell respon amb fermesa que no hi ha res a parlar sobre una consulta que no se celebrarà. I davant els qui anuncien l’abisme, el desafiament mig fanfarró: “A veure a qui li fa més vertigen”.

Serà el vertigen la seva confiança final? Pensarà, com molts altres polítics, que quan arribi l’hora de la veritat i tots ens acostem a l’abisme (fora de la Unió Europea, fora de l’OTAN, fora dels òrgans de decisió comunitaris, dificultat per atendre l’endeutament, pèrdua de mercats...), els nacionalistes sentiran pànic i demanaran de quedar-se a Espanya? No descartin ni que ho pensi Rajoy ni que no sigui el destí final. Però en la frase hi ha alguna cosa de desafiament, alguna cosa d’això tan clàssic espanyol de “no tens valor”, alguna cosa de competició a veure qui pixa més lluny i, en conseqüència, alguna cosa de repte que no seria contestat per Mas, sinó pels ciutadans enardits per la independència.

En resum: o Rajoy està molt segur de si mateix o té coneixements ocults de la debilitat dels independentistes. L’únic retret possible? L’immobilisme. Tot és coherent en Rajoy, de la defensa de la unitat d’Espanya al constant refugi en la Constitució. L’actitud de no moure’s només podrà ser jutjada en veure els resultats. Si aconsegueix pacificar sense cedir davant el que la dreta anomena “nacionalisme insaciable”, serà el seu èxit. Si el moviment popular desborda qualsevol estratègia política, serà el fracàs del segle.