• 21 dic. 2013
  • La Vanguardia (Català)
  • Manuel Castells

Nadal negre

Va protegir les mans a les butxaques de l’abric i va apretar el pas per arribar a casa abans del toc de queda. Va mirar de reüll la tanqueta apostada a la cantonada de Casp amb Pau Claris: lluïa el gloriós emblema de la Guàrdia Civil, amb la metralladora apuntant a un cel gris que amenaçava tempesta.

La ciutat estava sembrada de vehicles blindats, hieràtics guardians de la Constitució. Alguns agosarats jovenets els insultaven quan passaven, sense aconseguir alterar la seva impavidesa. No era qüestió d’agreujar la situació amb incidents que encenguessin més els ànims. Era diferent quan feien grupets de més de deu persones. Aleshores els dispersaven a patacades, encara que aquesta tasca l’encomanaven a la Guàrdia Urbana.

Una calma densa planava sobre els carrers semideserts en una Nit de Nadal sense llums. Que ràpid que havia estat tot. Va rememorar, sense volerho, les deu setmanes que havien canviat el seu món. Tot havia començat feia un any amb la decisió política d’organitzar una consulta popular sobre la sobirania de Catalunya. Immediatament el Govern espanyol, amb el suport de tots els partits espanyols, va rebutjar de totes totes aquesta possibilitat i la va declarar il·legal per inconstitucional. Llavors va començar un estira-i-arronsa que no va portar enlloc. O més ben dit, va conduir a l’intent del Govern de Catalunya, avalat per la gran majoria dels ciutadans, de fer la consulta de qualsevol manera.

Els polítics pràcticament no tenien alternativa. La societat s’havia mobilitzat a milions a favor del dret a decidir. Per molts aquesta mobilització es plantejava com un preludi de la independència. L’impensable era possible. Farts de l’arrogància del que la gent anomenava “Madrid” i la humiliació quotidiana del menyspreu a la identitat pròpia, havien transformat la indignació en clamor i la reivindicació en somni. La crisi, l’atur i les retallades van fer-hi la resta. De tots els racons del país va sorgir la idea que sí que es podia. Debats, manifestacions, okupacions, cassolades, abatiments de bandera i pujada de l’altra bandera, càntics col·lectius i blogs a la xarxa, prèdiques en esglésies i arengues al Parlament, consultes municipals i festivals pop, saberuts seminaris d’història i teatre de carrer. Un ambient màgic es va difondre entre la gent, encomanada d’una alegria tensa. Es van concebre plans estratègics per a l’economia, l’educació, la salut, la cultura, l’ecologia, l’art. Es van multiplicar les converses amb els qui no ho veien clar i amb els qui reafirmaven la seva espanyolitat. Catalans de bé i barbamecs il·lusionats van recórrer el món sol·licitant comprensió i solidaritat. internet es va poblar de webs d’informació i debat sobre Catalunya. Una ànsia de vida nova es va vestir de senyera i va traduir en projecte nacional els anhels individuals.

Ell mai no havia estat gaire nacionalista, però el va ofendre personalment la forma en què “Madrid” i els mitjans espanyols van menystenir el sentiment de tanta gent que ell respectava. I ni tan sols no van voler negociar sobre els problemes que per ell sí que eren importants: com el repartiment dels diners que guanyaven amb el seu treball. Solidaritat amb els més pobres? Potser sí, però vull decidir-ho jo, no que m’ho imposin. Tot i que no tenia clar on se situava en aquest debat frenètic fins que va esclatar tot.

Va ser poc abans del 9 de novembre, data anunciada per a la consulta que havia estat declarada il·legal per decisió del Constitucional. La Generalitat, amb el suport majoritari del Parlament i avalada per bona part de la societat civil, va posar en marxa els preparatius tècnics per recollir l’opinió del poble. Es van completar les llistes del cens, es van equipar les escoles amb material electoral, es va ordenar als Mossos protegir els votants, es va demanar a la televisió catalana la cessió d’espais de propaganda electoral i es va preparar el recompte electrònic al Departament d’Interior.

El Congrés espanyol, en reunió d’urgència, va reiterar la il·legalitat de la consulta, en un vot gairebé unànime, i va comminar el Govern a cancel·lar la convocatòria. Davant la negativa catalana a acatar l’ultimàtum, el Govern espanyol, prèvia consulta al Consell d’Estat, va decretar l’anul·lació temporal de l’autonomia de Catalunya, la revocació del Parlament per incompliment de la legalitat i la destitució del president de la Generalitat i el seu govern fins a la celebració d’eleccions constitucionalment sancionades.

La gent va sortir al carrer espontàniament a centenars de milers i es van ocupar places i edificis públics mentre es coordinava la protesta mitjançant la xarxa. De seguida, el Govern espanyol va declarar l’estat d’excepció, va exigir el cessament de les manifestacions i va ordenar el desplegament de la Guàrdia Civil a tot el territori català, posant sota el seu comandament els Mossos i la policia municipal. El delegat del Govern va assumir les competències civils i militars a Catalunya. Els principals dirigents polítics catalans van ser confinats en arrest domiciliari. Utilitzant l’anomenada llei anti-15M aprovada per les Corts uns mesos abans, es va procedir a detenir els qui havien convocat per internet a manifestar-se, mentre s’interceptaven els missatges a la xarxa i s’establia la censura als mitjans de comunicació. Malgrat les crides a la calma, hi va haver xocs violents, diversos morts, centenars de ferits, incendis i núvols de gas envoltant les ciutats.

Les campanyes de desobediència civil preparades per endavant van xocar contra la cortina de ferro que va ocupar l’entorn. Europa es va inquietar, els mitjans internacionals van enviar corresponsals, el Govern espanyol va respondre assegurant el respecte dels drets civils amb l’obligació de garantir l’ordre contra la violència i preservar la unitat de la nació. Com tres segles abans, després d’uns dies d’incertesa i ràbia, els catalans van tornar a la feina amb la determinació de no oblidar mai: ara tenien una nova Diada. Encara bo que encara quedava el sopar de la nit de Nadal, va pensar en arribar al portal de casa seva.

Llavors es va despertar. Es va sentir alleujat. Va mirar per la finestra: hi havia llums de Nadal. Va tornar a la vida. Però aquella nit se li va entravessar la sopa de galets i la carn d’olla li va semblar socarrimada.