• 24 dic. 2013
  • La Vanguardia (Català)
  • Isabel Garcia Pagan

Resistir no és triomfar

Res no dura per sempre, ni tan sols el cas Bárcenas, però la demanda catalana és aquí per quedar-se

Hi ha líders que davant situacions adverses resisteixen, mentre que d’altres tendeixen a negar la realitat, la posterguen, es lamenten, potser arriben fins i tot a resignar-se, encara que en casos com el de Mariano Rajoy ningú no s’atreveix a dir que això no sigui resistir amb èxit. Una comissió judicial amb la policia nacional passant la nit a la seu central del PP, els correus electrònics de Blesa sobre els tripijocs a Caja Madrid, la imputació de l’esposa del president de la Comunitat de Madrid, Ignacio González, per la compra d’un àtic de luxe, el combat fosc per la subhasta elèctrica, la inassequible al desànim qüestió catalana… L’Executiu central potser veu llums de recuperació econòmica però el partit continua en el més fosc del túnel.

El president del Govern espanyol diu que està tranquil davant les possibles conseqüències del cas Bárcenas, encara que cada pas del jutge Pablo Ruz li aniquili l’agenda política i anul·li qualsevol consciència anticipativa en un equip que ha fet de la resiliència la seva bandera. Els papers de Bárcenas impedeixen regularment que Rajoy vengui des de Brussel·les l’acollida de les demandes espanyoles i els elogis alemanys rebuts, i l’obliga a concentrar-se a repel·lir una i altra vegada les preguntes sobre l’extresorer que un dia va protegir i després va deixar caure.

Els populars confiaven a diluir el 2014 els maldecaps que generen les decisions de l’Audiència Nacional però la justícia té els seus temps. També tranuita. Però fins i tot un destacat exmilitant del PP com el president del Tribunal Constitucional en fa virtut, de la lentitud: insufla prudència i assossec a les resolucions judicials, sosté Francisco Pérez de los Cobos. Prudència i assossec que posen a prova la secretària general del partit, María Dolores de Cospedal, encarregada de donar la cara i carregar la creu del cas en el PP. Poden consolar-se amb les dades econòmiques al coixí i convèncerse que res dura per sempre, ni tan sols els problemes com Bárcenas. Encara que altres, més enllà dels jutjats, són aquí per quedar-se.

Ni tenir al Tribunal Constitucional i l’assossec del seu president com a aliat, pot estalviar al president espanyol l’obligació d’afrontar políticament la demanda de la majoria catalana de celebrar una consulta. Rajoy pot postergar el problema instal·lant-se sine die en el no-no –no a la consulta, no a negociar–, i fins i tot el PP català d’Alicia Sánchez-Camacho pot apuntar-se l’èxit dubtós d’impugnar una partida pressupostària de 5 milions per a eleccions i consultes que li costa a la Generalitat perdre’n 15 en ingressos pel retard en l’aprovació dels comptes. La conseqüència és que l’electorat ocult però fidel del PP a Catalunya ara és només potencial, o potencialment a la fuga cap a Ciutadans, i resistir no és sempre sinònim de triomfar.

igarcia@lavanguardia.es