• 31 dic. 2013
  • La Vanguardia (Català)
  • Kepa Aulestia

Dutxa sobiranista

El 2014 es presenta com l’any del sobiranisme. Els nacionalistes d’Escòcia i Catalunya d’una banda, i els d’Euskadi de l’altra, es mostren convençuts que satisfarà gran part de les seves expectatives. Tot sembla disposat perquè la concurrència entre la data del referèndum escocès, el dia assenyalat per a la consulta catalana i fins i tot els treballs de la ponència parlamentària basca actuïn com a estímul mutu. Tanmateix, la seva interacció pot oferir sorpreses. És el que passaria si l’independentisme escocès s’esvaeix quan és clar que no hi haurà consulta a Catalunya. Les dues referències actuaran, mentrestant, més com a motiu de prevenció que com a estímul sobiranista en els treballs de la ponència basca. De manera que el 2014 podria acabar sent –amb l’ajuda de les eleccions europees– un any més temperat que el 2013 quant a efervescència independentista.

ÓSCAR ASTROMUJOFF

El PNB va formalitzar la setmana passada la seva proposta de creació d’una ponència parlamentària per analitzar l’estat de l’autogovern basc i procurar-ne l’ “actualització”. La iniciativa s’encamina a exhaurir la via de reforma que preveu l’Estatut d’Autonomia i, d’entrada, no determina un final anàleg al que dibuixa el sobiranisme català. Al contrari, el PNB sembla formalment entossudit a fer que el debat maduri un resultat de consens. Un missatge que contrasta tant amb el d’Artur Mas que indirectament podria frenar el decidit sobiranisme d’aquest. Però el quadre és més complex i el 2014 donarà per a dutxa escocesa abundant i canvis d’ànim.

No és casual que Euskadi sigui l’única autonomia que encara té pendent la reforma del seu Estatut. Això no es deu únicament al fet que mentre les altres comunitats – Catalunya inclosa– van optar per incrementar “quantitativament” les seves respectives competències, el lehendakari Ibarretxe intentés que Euskadi fes un salt “qualitatiu” cap a un estatus de “lliure associació” amb l’Estat constitucional. Respon sobretot al fet incontrovertible que l’autonomia basca té un marge molt limitat de millora dins de la Constitució i de la UE, ja que gaudeix d’una altíssima cota d’autogovern. És això últim el que posarà a prova la paciència nacionalista en els treballs de la ponència parlamentària que es constituirà al febrer. El PNB controla els temps a Euskadi perquè l’esquerra abertzale està pràcticament desactivada com a paladí de l’independentisme, atrafegada en l’administració del poder institucional que deté d’una banda i en la gestió del final d’ETA de l’altra. És més que probable que la ponència per actualitzar l’autogovern basc no arribi a cap conclusió de consens i que la seva posada en marxa tampoc no permeti al partit d’Ortuzar i Urkullu guanyar gaire temps. Però de la mateixa manera que la parsimònia basca pesarà sobre les expectatives del sobiranisme català, les dificultats a què aquest s’enfronta operaran com un argument dissuasiu per al nacionalisme basc encara que fracassi la ponència.

D’altra banda, no serà necessari esperar a l’escrutini del 18 de setembre a Escòcia perquè els efectes d’aquell procés es facin notar a Catalunya i a Euskadi, pels resultats que avancin les enquestes prèvies i pels moviments polítics que es produeixin a mesura que s’acosti la data, tant al Regne Unit com a la UE.

Però fins i tot en el cas que s’entrevegi que el desenllaç final serà la independència, això podria generar tant d’entusiasme com vertigen en el sobiranisme català i en el nacionalisme basc. Podria suscitar més paràlisi que acció, si més no el 2014.

L’apel·lació al dret a decidir seguida de la seva reducció plebiscitària té a veure amb la visió, entre voluntarista i assimilacionista, que el destí de la comunitat política de referència és la seva independència, i que fent camí cap aquesta meta s’anirà ampliant inexorablement la base social favorable a la creació d’un Estat propi. De totes maneres, en les societats obertes la ciutadania es mostra tossuda en la seva diversitat, i les identitats compartides acaben adoptant la forma política d’un empat infinit. Les dues preguntes consecutives ideades per a la consulta catalana han salvat de manera momentània les diferències entre els seus promotors, però en cap cas no servirien per aclarir el futur de Catalunya amb una majoria àmplia a favor d’un horitzó clar i contrastat en la seva viabilitat. Pot resultar desolador per als més entusiastes que la vindicació de la consulta el novembre del 2014 quedi al final com una argúcia per posposar la confrontació partidària d’unes pròximes autonòmiques.