• 1 jun 2013
  • La Vanguardia (Català)
  • Jordi Graupera

Semàntiques finites


Encara no hem sentit a Artur Mas concretar un projecte de Catalunya independent, ni quin país somia o veu possible

En les jornades del Cercle d’Economia, el president de la Generalitat va tornar a explicar que si els dos partits espanyols es posen d’acord per fer una reforma de la Constitució, “una oferta”, ell s’hi asseurà a negociar. El quid d’aquesta reforma, si no ho entenc malament, és el finançament autonòmic i la inclusió de garanties polítiques avui inexistents per a les nacionalitats històriques (en llenguatge oficial). Entre les garanties, més enllà de competències materials i un sistema de representació de tipus federal, el punt de fuga és el reconeixement del dret a decidir, que tota l’esquerra defensava durant la transició com a dret a l’autodeterminació. Barbeta l’hi va recordar a Guerra a RAC1 dijous, el soroll com a resposta.

Ignorem per un moment l’espectacle dels presidents d’autonomies receptores de recursos barallant-se per poder-se endeutar més i suposem que solucionar el finançament fos possible. El problema persisteix: la consulta que va rebre el suport a les darreres eleccions. Ni PP ni PSOE hi estan a favor, ni els partits amb seu central a Catalunya poden oblidar-lo. Quan Artur Mas parla de l’alternativa a aquest atzucac, desplega un vocabulari tan ambigu com li és possible, parla de consulta, parla d’Estat propi, parla de les preguntes. L’univers semàntic presidencial ha estat constant des del 2007.

Encara no li hem sentit concretar un projecte de Catalunya independent, ni quin país somia o veu possible. Ni les enormes dificultats i resistències que implica subvertir l’statu quo i refer els equilibris de poder. Només cal comparar-lo amb el primer ministre escocès per veure’n la diferència. Tot indica que Artur Mas es veu a ell mateix no com l’home que durà la independència sinó com l’home que pot dur la democràcia plena, això és, la consulta. És coherent amb la promesa de no tornar a presentar-se un cop la transició capon-sigui-que-la-gent-vulgui s’hagi conclòs.

Un sector de l’independentisme hi veu un símptoma que el Govern no va de debò cap a la secessió i un altre sector creu que la via del pacte constitucional és un farol per “carregar-se de raons”. En l’espanyolisme també: hi ha qui pensa que és una coacció que no va de veres i que cal no cedir res en cap àmbit, i hi ha qui pensa que és una estratègia separatista que cal avortar a tot cost. Entremig, una sèrie d’actors polítics i econòmics, sobretot catalans, que proven de buscar una sortida pactada: la que expressi el significat menys rupturista del vocabulari presidencial. Són els últims que queden per intentar-ho. Tots els altres, amunt i avall, a dreta i a esquerra, han fracassat.

Aquest és el límit del discurs actual d’Artur Mas. Les últimes gotes del paradigma que ara acaba. L’última carta, l’únic as, del catalanisme de sempre. 150 anys després del naixement del pactisme industrial, els hereus són davant la prova definitiva. El seu èxit depèn de l’amenaça de Mas, el seu fracàs serà la fi del vocabulari vigent i de la cultura que assenyala.