• 22 jun 2013
  • La Vanguardia (Català)
  • Francesc de Carreras

Ja tocava


Fins ara semblava que només s’exigia al ciutadà i es reformava tot menys l’administració pública

La crisi econòmica també té el seu costat bo: està promovent moltes reformes necessàries. Fins ara totes s’han centrat a demanar esforços als ciutadans. Així, per exemple, les reformes laboral, fiscal i financera. A més, i molt especialment, la política econòmica dirigida a la devaluació interna, és a dir, a la baixada de beneficis i salaris. Es tenia la impressió que es reformava tot menys les administracions públiques. És a dir, que els reformadors exigien als altres el que no s’aplicaven a si mateixos. Per fi, hi ha un pla de reforma administrativa. Ja tocava.

Caldrà anar examinant amb detall tot el pla i seguir-ne en els propers mesos la implantació. De moment, només cal dir que els seus objectius són ambiciosos i no semblen improvisats, sinó fruit d’un minuciós estudi sobre la inutilitat, escassa eficiència i nombroses duplicitats, de molts òrgans públics en tots els nivells administratius, tant el central, com els autonòmics i locals.

L’Administració central ha decidit reformar-se a si mateixa i, si hi ha voluntat ferma per la seva banda, no ha de tenir dificultats per fer-ho. Les altres dues administracions, l’autonòmica i la local, en la mesura que tenen capacitat pròpia d’auto-organització en virtut de la seva autonomia, han d’estar-hi d’acord. Caldrà, doncs, cercar i aconseguir les complicitats necessàries, un afany de vegades no gens fàcil. La lleialtat mútua i el diàleg raonat han de ser elements imprescindibles per aconseguir les finalitats que es persegueixen.

Tres factors poden facilitar aquesta tasca. En primer lloc, l’evident necessitat de reformes és compartida per la gran majoria de ciutadans. Als governs que hi posin obstacles no els serà fàcil justificar-los. Que sobren organismes, que molts són ineficaços, que el malbaratament públic va en contra dels interessos generals, són evidències molt esteses en l’opinió pública. Aquesta és la força principal que pot donar suport als reformistes.

Però hi ha dos factors menys psicològics i més fàctics que també contribuiran a tirar endavant les reformes. Primer, la llei d’Estabilitat Pressupostària i el Fons de Liquiditat Autonòmic. Totes dues, que són part d’un tot, han de ser palanques fonamentals per assegurar el bon fi del procés. Segon, la tutela de la Unió Europea, un nivell de govern cada vegada més decisiu en les polítiques internes.

Finalment, calen dues mesures. D’una banda, la reforma política: partits, sistema electoral, govern dels jutges, Estat autonòmic. De l’altra, que l’objectiu de totes aquestes reformes tingui un límit: preservar i millorar l’Estat social; és a dir, els nivells de protecció en sanitat, ensenyament i ajuda social, d’acord amb el principi d’igualtat d’oportunitats, no han de disminuir sinó augmentar.

Si estalviem en despesa pública és, sobretot, per complir millor amb la tasca de fer més equitativa la convivència entre els espanyols.