• 27 sep. 2013
  • La Vanguardia (Català)
  • Pilar Rahola

La nova centralitat 


El fet és que Catalunya mou fitxa i Espanya envia els Bauzá i els Wert a donar guitzes al tauler

Malgrat que som molts els que expliquem als col·legues de l’Espanya periodístico-política que el moviment sobiranista a Catalunya no és ni marginal ni teledirigit, sinó que transcendeix les cantonades ideològiques per situar-se en la centralitat, continuen sense entendre’n l’essència. Ara ja saben que això no és una fricada de quatre cervells menjats per Artur Mas i alguns mitjans de comunicació perversos, encara que els micròfons guerracivilistes continuïn reblant la idea. Per cert, la normalitat amb què ha retornat el discurs feixista en alguns micròfons hauria d’escandalitzar la gent seriosa del país, que n’hi ha i molta, però està massa callada.

Deia que aquesta mateixa gent seriosa no acaba d’entendre el fenomen, malgrat que ja ha superat el discurset del dirigisme friqui, i ha entès que l’envit català és ciutadà, transversal, està carregat de raons i, sobretot, sembla imparable. Tanmateix, fins i tot aquests interlocutors amb mirada més profunda, encara pensen que el seny català i els eterns detentadors del seny, que seria la classe mitjana i aquesta cosa difusa i prou mitològica anomenada burgesia catalana, reaccionaran en algun moment, espantats del conflicte que s’ha creat.

I aquest error és un dels dos grans que cometen en l’anàlisi. Perquè és precisament una gran majoria d’aquesta classe mitjana la que ha trencat racionalment i emocional amb Espanya i fa seva la frase del president Mas en la seva rèplica a Pere Navarro (i, aprofitant l’avinentesa, a Duran Lleida): “Som on som perquè portem 100 anys de decepcions amb terceres vies”. És a dir, és el seny el que ha trencat amb Espanya. Si afegim la duresa de la relació financera Catalunya-Espanya, deutes i greuge fiscal inclosos, el seny multiplica la seva eficàcia racional. I és aquí on hi ha el segon gran error dels que honestament volen entendre, però no entenen el que passa a Catalunya: que no accepten que Espanya ho ha fet tot per arribar a aquest punt. I no només es tracta del PP, sinó també de la resta de forces polítiques, tant les més cridaneres estil UPyD, la senya d’identitat de la qual és una rància reedició del xovinisme espanyol més rònec, com les més presentables. Ahir mateix Mas va explicar al Parlament que Rajoy encara està esperant una proposta del PSOE sobre la reformulació d’Espanya. I si Rajoy sembla obert a algun diàleg, els seus estan fent tota mena de barbaritats amb el català a tots els flancs. Rajoy dóna la mà i el propi PP l’hi talla.

Com deia ahir mateix, més que l’escopeta, és el disbarat nacional. El fet és que Catalunya mou fitxa i Espanya no es presenta al joc, no té jugadors que vulguin jugar-lo i a sobre envia els Bauzá i els Wert a donar guitzes al tauler. Potser aquesta és la qüestió de fons: que el seny català s’ha mogut cap al sobiranisme, fart de no trobar on s’ubica el sentit comú espanyol.