• 28 jun 2013
  • La Vanguardia (Català)
  • Antoni Puigverd

Tal faràs, tal trobaràs


Alicia es queixa de violació d’intimitat, però el dia que la van gravar estava penetrant en intimitats d’altri

El pare del periodisme espanyol no és l’humanista Cervantes, sino el càustic Quevedo. Cervantes és irònic, indirecte, subtil. No clava cops de puny amb les paraules. Generalment, és empàtic amb els personatges del Quixot. No els destrossa: els descriu i els fa actuar sense voluntat doctrinària. No els usa per exemplificar ideals morals ni, al contrari, per fer burla d’unes determinades tipologies socials o ideològiques: els posa a tots al mateix sac de la novel·la per testimoniar que els humans no som mai completament bons o dolents, afortunats o dissortats, nobles o envilits, idealistes o pragmàtics. Els personatges cervantins donen notícia de la condició humana, que sants i diables comparteixen: l’alegria i la dissort d’una existència precària, en la qual és més fàcil fer el ridícul que quedar bé. Fins i tot quan descriu la mesquinesa, Cervantes ho fa sense abandonar la pietat.

Quevedo, en canvi, és càustic i sarcàstic. El lector s’ho passa molt bé amb les seves burles. Frueix de les misèries dels personatges cruelment descrits i frueix encara més mirant-se’ls amb superioritat moral. La sàtira i el sarcasme sempre impliquen posició de superioritat: moral, nacional, social. Els vicis socials i les trampes que tants han de fer per enganyar la fam o per triomfar són descrites des de dalt per un Quevedo que convida el lector a situar-se a dalt, amb ell, com si la realitat pogués separar-se en dos plans: el dels porcs que s’embruten, es barallen i es degraden a baix, al fangar; i el dels que s’ho miren des de dalt amb les mans netes i el cor displicent.

Quevedo va crear escola en el periodisme d’opinió de Madrid, on des de sempre les paraules semblen bufetades i la brillant habilitat literària es posa al servei de la humiliació, l’assetjament i l’escarni dels adversaris. Sorprèn, en canvi, que estigui triomfant també entre nosaltres, que tant bona tradició irònica teníem (de Carner, Pla i Sagarra a Monzó). Aquí també prospera la caricatura denigradora, l’afany ridiculitzador dels odiats i el sarcasme farcit de superioritat moral.

No voldria pas afegir-me a aquest nou corrent tot parlant de Sánchez-Camacho, que està passant per uns moments molt delicats, potser definitius. Però és inevitable pensar en un títol de Quevedo: El alguacil alguacilado. Una farsa dedicada a un funcionari, vigilant de la rectitud, que es converteix en acusat pel seu comportament irresponsable. Tot i que aquest cas fa pensar en un refrany (“Tal faràs, tal trobaràs”), val més passar un vel per damunt de les misèries, fins i tot polítiques, que les intimitats gravades a Camacho han posat en evidència. I no per por judicial, sinó per pietat cervantina. Ara bé, una pregunta, en aquest cas penós, és inevitable. Per què es queixa, ara de la violació de la seva intimitat, si el dia en què la van gravar estava precisament penetrant en la intimitat més escabrosa de la família Pujol? Que no dinava amb una dona, l’únic capital polític de la qual era haver estat amant d’un fill de l’expresident?