• 27 sep. 2013
  • La Vanguardia (Català)
  • Antoni Puigverd

El que és vol per a uns, és Balcans per als altres


La sentència del TC va obrir el pas al sobiranisme i a la ruptura del catalanisme compartit

Anys enrere, una gran part del Parlament i la política catalana compartien una visió: el catalanisme que venia de l’Assemblea de Catalunya. Aquest catalanisme s’aguantava sobre dos pivots antics i sòlids: el pivot catòlic que ja el 1947 i aprofitant la reentronització de la Verge de Montserrat, havia reunit en un acte de reconciliació els combatents en un i altre bàndol de la guerra; i el pivot marxista, liderat pel PSUC, que, des dels anys cinquanta, també defensava la reconciliació i propugnava el mínim comú denominador català entorn de la llengua, l’autogovern i la unitat civil.

Hereus d’aquesta tradició reconciliada i compartida, els partits catalanistes es podien trencar retòricament la cara, en els debats parlamentaris, però mantenien un acord de fons. El bipartidisme imperfecte va contribuir a allargar aquest acord: Pujol manava a la Generalitat, però el progressisme als ajuntaments i a la gran Diputació de Barcelona: això generava tensions, esclar, però també sinergies: la unitat de la política lingüística en tots els àmbits i a totes les institucions n’era la prova més clara.

Aquesta unitat, satiritzada des de Madrid com “l’oasi català”, va començar a fer aigües per diverses raons, entre les quals la decadència del pujolisme, la impotència del PSC i l’arribada d’Aznar (i de Vidal-Quadras). L’aventura de l’Estatut va ser el cant del cigne d’aquest catalanisme. El fracàs de l’aventura i la duresa de la sentència del Tribunal Constitucional van determinar, com tothom sap, el desplaçament del catalanisme cap a l’independentisme; i, després, l’esmicolament de la visió compartida.

Ara el corrent sobiranista és molt fort; però, amb la il·lusió de volar, està deixant anar la rèmora del corrent moderat (PSC). Com que aquest corrent està molt anèmic, ERC i CiU només el troben a faltar per raons decoratives. Ara bé, el sobreescalfament dels sectors contraris al catalanisme (PP i C’s, que cada dia sedueix més els sectors desacomplexats del PSC), demostra que una cosa nova cristal·litza a Catalunya: el xoc intern, que ja no és una hipòtesi retòrica, sinó una realitat incipient. La victimista i decibèlica rèplica final de Camacho a Mas n’és l'evidència. Seguint la profecia d’Aznar i els arguments dels tertulians més tremendistes, Camacho va incorporar tons balcànics (especialment quan es va referir a la indefensió davant dels Mossos dels propers manifestants del 12 d’Octubre).

Aquests mateixos tons va cultivar amb reiteració Rivera, el qual va arribar a dir que persistir en la lògica sobiranista equival a “incendiar la societat catalana i crear fractures irreparables”. Els que confien que la tensió dels uns i dels altres permetrà l’emergència d'una tercera via s’haurien d’afanyar: en una Catalunya balcanitzada no hi haurà espai per a la intermediació.