El Punt Avui

TAMBÉ EUROPA VEU A LA CAPITAL SENYALS QUE NO LI AGRADEN

Madrid, ‘déjà vu' (i 2)

06/04/14 02:00 ANTONI VIÑUALES
Madrid ha esdevingut una hipercapital i centre estratègic que s'aferra al poder que veu marxar pels camins del fracàs

A l'anterior article comentàvem el cansament que hi ha a bona part de l'anomenada “perifèria espanyola” per la política feta des de Madrid en tractar de convertir aquesta ciutat en la City del sud d'Europa en perjudici de la resta de comunitats. La capital mai no ha pas disposat dels factors naturals imprescindibles per assolir aquesta fita, i ha fracassat. L'arrel del fracàs és la mala ubicació geogràfica: situada en una regió estèril, mal comunicada i sense possibilitat de millora per moltes inversions i caparrudesa que s'imposi. Inversions gegantines, a costa de tots, que la perifèria considera que han significat un llast per al seu propi desenvolupament i, en conseqüència, per a tot l'Estat, ja que els esforços han estat primordialment unifocals. Tanmateix la perifèria, que ha confiat en el creixement de “tot” l'Estat de les Autonomies, es troba amb uns trit resultat 4 dècades després: poc creixement, poca autonomia i poc guany. Decepció, cansament i fartanera; solament l'establishment, acomodat al centre geogràfic d'Espanya, continua gaudint del seu còmode benestar.

A l'‘Establishment' o nucli de poder espanyol que definíem, a la manera de Juan José López Burniol, com el format per grups polítics-financers-funcionarials-mediàtics locals, li convenia una hipercapital des d'on controlar el seu estatus. I no dubtà a engendrar la hiper-Madrid obligant a fer importants esforços econòmics als governs centrals. Aquestes inversions unidireccionals han esdevingut un topall per al desenvolupament de la resta de regions. Tot sota l'enganyifa de l'amor i lleialtat que, segons prediquen els interessats, li tenen al país –ei, es tractarà més de diners que d'amor?–. La majoria dels fons que anaven cap al centre, allà es quedaven: “Tot ha de començar i acabar a Madrid-km 0. Costi el que costi.” Però si teníem un Madrid incomunicat, al bell mig d'un altiplà estèril des d'on no es va enlloc; si l'aïllament i la pobresa de l'indret era i és un gran problema per a la capital, se l'havia de dotar dels mitjans necessaris que apropés la ciutat a la sempre menystinguda perifèria perquè, tot i que aquesta no va cosida d'or, sí que és “naturalment” més rica i està comunicada amb Àfrica, França, l'Atlàntic o el Mediterrani. El somni s'ha fet realitat per terra, mar i aire... Vaja, no. Per mar, encara no, tot i que als anys trenta es deia que València havia d'ésser el port de Madrid. Per terra i aire, sí. Tan sols cal recordar les abundoses despeses emprades en infraestructures radials com l'AVE i autopistes i autovies que neixen a Madrid; per aire: Barajas. El pretèshub espanyol –que va mai pitjor–; i per mar, encara no... Sempre he pensat que d'algun calaix ministerial –d'aquells testosterònics– trauria el cap un projecte per enllaçar la capital amb el mar i dotar-la de la prosperitat que aporta la connexió amb ports marítims. Certament que encara no he vist aquest projecte. Però podem recordar que ja es va intentar quan el comte duc d'Olivares proposà a Felip V la connexió del Manzanares, el Tajo i el Jarama, per fer-los navegables i arribar fins a l'oceà. Aleshores fou el poder de l'Església (la junta de teòlegs) qui aturà la iniciativa del sempre poderós establishment tot al·legant: “Si Dios hubiese deseado que ambos ríos fuesen navegables, con sólo un fiat (hágase) lo hubiese realizado, y sería atentatorio a los derechos de la Providencia mejorar lo que ella, por motivos inescrutables, había querido que quedase imperfecto.”

Fruit de l'atzar primer, per les voluntats del governs centrals, i gràcies als beneficis que aporta xuclar de la perifèria per mor de ser la capital del Regne, Madrid ha esdevingut una hipercapital i centre estratègic que s'aferra al poder que veu marxar pels camins del fracàs. La perifèria, que l'ha vista i tractada durant anys i panys, diu que ja en té prou. El cansament que ha generat la política (re)centralitzadora, opaca i hegemònica feta des d'un jacobinisme farcit d'interessos; veus prepotents de qui parla i actua com l'amo amo del poble; les promeses incomplertes, ha esgotat la perifèria, que ja mostra una total desconfiança per la política que es fa des del centre. També Europa veu a la capital senyals que no li agraden: polítiques regressives, actituds poc democràtiques, opacitats o contradiccions en assumptes que l'afecten... Agradi o no a l'establishment del centre, si vol continuar entenent-se amb Europa, és ell qui haurà de canviar el to i les maneres –no crec que es plantegi espanyolitzar-la–. I el nou tarannà passa també per convenir que la ja oxidada transició no dóna més de si. Cal iniciar un nou camí i acceptar que l'actual escenari sociopolític requereix nous horitzons i apertures. La diplomàcia europea insistirà que hi ha problemes a Espanya que són “interns”. Doncs sí, però no. La diplomàcia ara diu el que ha de dir. Però Europa no vol problemes amb la quarta potència econòmica europea que és Espanya, i tampoc a Catalunya, que és la productora del 20% del PIB espanyol. I des del nord s'observarà i s'ajudarà a entendre que el progrés i l'estabilitat passa un moment que s'ha de gestionar amb criteris polítics exquisidament justos i democràtics.

Darrera actualització ( Diumenge, 6 d'abril del 2014 02:00 )