• 4 may. 2014
  • La Vanguardia (Català)
  • Jordi Barbeta Barcelona

Tots contra tots, però Mas a la diana 

El procés sobiranista altera el guió PP-PSOE

POSSIBLE ‘SORPASSO’ D’ERC El desafiament D’ERC a CIU pot posar ben bé a prova el procés sobiranista PERMUTACIÓ EN EL RÀNQUING ERC i CIU poden superar el PSC, però la prioritat socialista és triplicar el PP EL JUDICI A RAJOY ICV busca el vot anti-merkel per superar el PP, que quedaria cinquè

Si els sondejos del Govern català mateix es compleixen, els principals titulars de la premsa espanyola del dia 26 de maig presentaran el resultat com un gran fracàs d’Artur Mas i del seu projecte sobiranista, independentment que el president de la Generalitat no sigui candidat i que sigui un partit inequívocament independentista com Esquerra Republicana qui aconsegueixi la victòria.

El Govern espanyol i els partits que li donen suport en la seva ofensiva antisobiranista estan convençuts que fent caure Artur Mas aconseguirien el mateix efecte que quan tombes el rei en els escacs. Segons aquesta teoria, la resta de peces, per potents que siguin, mai no podran remuntar la partida, perquè el procés sobiranista català es dissoldria en un mar de contradiccions entre les seves reines, les torres i els alfils. Aquesta és la gran partida que està en joc el 25 de maig a Catalunya.

Catalunya passa per ser la comunitat més europea i europeista d’Espanya, però la campanya de les eleccions al Parlament d’Estrasburg estarà inevitablement marcada pel debat sobiranista, pendent de si CiU manté el 25 de maig la condició de partit hegemònic. L’assumpte té el seu què perquè el rival més directe és el seu principal aliat, Esquerra Republicana. No hi ha dubte que si la candidatura del partit que lidera Oriol Junqueras aconsegueix el sorpasso i guanya per primera vegada unes eleccions des dels temps de la República, el debat intern a CiU estarà servit.

Hi haurà qui ho atribuirà a l’excés de sobiranisme i també hi haurà qui ho atribuirà al contrari, als plantejaments més moderats de Josep Antoni Duran Lleida i altres dirigents de la federació que aboquen dubtes sobre l’electorat sobiranista més convençut, la qual cosa afectarà d’alguna manera el desenvolupament del procés català a sis mesos per a la consulta del 9-N. Serà un autèntic test d’estrès.

L’últim sondeig del Centre d’Estudis d’Opinió ofereix un lleugeríssim avantatge a ERC, que presenta com a cap de llista Josep Maria Terricabras, catedràtic de Filosofia i germanoparlant, sobre CiU, que confia en la trajectòria del seu eurodiputat Ramon Tremosa, que té en el seu historial que va encapçalar el rànquing d’eurodiputats més actius en la legislatura anterior. L’avantatge d’ERC sobre CiU és de tot just una dècima, però cal tenir en compte altres variables. Per exemple, no s’hi presenta la CUP, una força política de l’esquerra independentista amb un electorat que difícilment donarà suport a CiU.

De fet, les eleccions europees registren les cotes més grans d’abstenció, superior al 50%. Aquest fenomen perjudica molt més els partits majoritaris convencionals, PP i PSOE a Espanya i CiU i PSC a Catalunya, on sol –o solia– traspuar la majoria silenciosa, ja que la resta de forces polítiques depenen d’un electorat més militant i proporcionalment més fidel. I observant l’estadística podria sostenir-se que en les eleccions europees l’electorat que vota s’atreveix més a fer-ho per opcions a les quals no estaria disposat a confiar la responsabilitat de governar.

Precisament per això no és l’únic sorpasso el que està en joc el 25 de maig a Catalunya, on es pot registrar una autèntica permutació en el rànquing de forces polítiques. ERC busca el sorpasso a CiU, CiU el té gairebé assegurat sobre el PSCi fins i tot ICV podria superar el PP. No s’ha d’oblidar que en les últimes eleccions europees, celebrades el 2009, el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) va aconseguir un triomf indiscutible amb el 36% dels vots i més de tretze punts de diferència respecte al segon, CiU, i doblant el percentatge del seu contrincant a nivell espanyol, el PP. En aquella ocasió, els vots catalans dels socialistes no van ser suficients perquè el PSOE aconseguís la victòria en el conjunt d’Espanya. Aquest és ara el seu principal repte. Més que mai la candidatura d’Elena Valenciano depèn de la capacitat de mobilització del partit que lidera Pere Navarro, que no travessa precisament el seu millor moment. La previsió és que podrà veure’s superat per CiU i per ERC, però encara queda per davant una campanya electoral que mediàticament estarà hegemonitzada per la competició entre el PP i el PSOE, la qual cosa beneficiarà òbviament els interessos del PSC i del seu candidat, Javier López.

Així doncs la prioritat del PSC no és tant guanyar a CiU o que Esquerra no li torni a superar, sinó mantenir i si és possible ampliar l’avantatge sobre els vots que aconsegueixi el PP a Catalunya. Perquè el PSOE pugui guanyar a Espanya seria necessari que el PSC tripliqui els vots del PP, un objectiu que en els bons temps el partit dels Reventós, Obiols i Maragall i Montilla van aconseguir en nombroses ocasions. Ho aconseguiran ara en la mesura que aconsegueixin aglutinar el vot anti-Rajoy, que és el plantejament que fan directament en la seva publicitat: “Canviem Europa, aturem Rajoy”.

Incidirà en aquesta pugna entre l’esquerra i la dreta espanyoles el paper de les forces polítiques emergents que disputen vots pels dos flancs. Tots els sondejos pronostiquen una pujada de les candidatures d’Esquerra Unida a tot Espanya capitalitzant el descontentament que generen les polítiques d’austeritat emanades de Brussel·les i aplicades al peu de la lletra a Espanya primer pel PSOE i després pel PP. Aquesta expectativa de creixement podrà ser més acusada en la mesura que el candidat d’Iniciativa per Catalunya, Ernest Urtasun, sintonitzi amb l’electorat d’esquerres disconforme amb el rebuig del PSC al procés sobiranista.

Intercalat entre socialistes i populars, apareix disposat a amargar-los la nit electoral el partit que lidera Albert Rivera. Per primera vegada es presenta amb possibilitats d’obtenir representació al Parlament Europeu. Òbviament i paradoxalment l’omnipresència del debat sobiranista beneficia les expectatives d’aquest partit el naixement i posterior creixement del qual a costa de PSC i PP ve determinat pel procés català.