El Punt Avui

Catalunya, entre la llei i la justícia

12/05/14 02:00 ANTON MONNER
Tant difícil és trobar, entre la justícia i la llei, punts coincidents? Esforcem-nos en els retrobaments, que son possibles

El principi de la llei es basa en l'aplicació de la justícia. Una cosa justa és equitativa, igualitària, i d'aplicació idèntica per a tothom. Però no totes les lleis són justes, o podran creure's adequades per als uns, com rigoroses per als altres, o intolerants o poc ponderades, legals o no equitables. Els ciutadans agafem una posició amb més o menys tolerància o indolència, amb les lleis que emmarquen les corresponents matèries. El que per als uns serà just potser per a uns altres no ho serà, emmarcat o no dins de les legislacions corresponents. És la paradoxa i alhora una realitat de tots els humans, i molt evident entre la ciutadania catalana.

Això passa en la interpretació sobre el dret a decidir, que des del Parlament de Catalunya s'ha demanat a les Corts i que els seus diputats, per una gran majoria, no han accedit a donar el corresponent permís per a la celebració. Però la base de les postures antagòniques s'ha fonamentat sobre la identitat jurídica de Catalunya, si és o no una nació i la seva singularitat nacional. Existeixen dues maneres d'entendre aquesta qüestió. La majoritària a Espanya i la majoritària a Catalunya. S'ha debatut a la seu espanyola i, per tant, la seva manera d'entendre s'ha definit, de forma òbvia i evident, contrària a la forma del Parlament de Catalunya. Mentre que els uns ho interpreten d'una forma, els altres, de la contrària. Però el so que hom respira és que existeix un problema i cal una solució. Negar la realitat corromp la situació establerta. Els criteris contraposats hauran d'estudiar i establir punts i ponts de retrobaments. Molt difícils, però possibles. L'art de la política és precisament cercar solucions i adequar les lleis a les necessitats de les persones perquè puguin ser el més justes i equitatives, i, sobretot, valorades amb la màxima satisfacció per uns i altres.

Personatges molt representatius d'una i altra banda, i altres independents i de molta vàlua, coincideixen en la necessitat de dialogar i cercar solucions. Margallo, Rubalcaba, Duran, Herrero de Miñón, Roca i Junyent... Un fet tan clar i evident es nega a la realitat, i cada dia que passa són més els que creuen que ni la llei es pot imposar a la justícia ni la justícia a la llei. De solucions n'hi ha, són possibles i sempre els polítics, i els opinants, els poble en general, plegats, hem de treballar per aconseguir-les. Però jo, des d'aquestes pàgines, simple opinant, pregunto: els ciutadans de Catalunya, que la majoria volen votar sobre el seu futur, i els ciutadans espanyols, que la majoria pretenen mantenir Espanya unida, són incapaços de trobar fórmules de diàleg?

Insisteixo: una cosa és la llei i l'altra, la justícia. A Catalunya la gent cada cop està més reivindicativa, incrementen per moments aquells que demanen canvis profunds en els tractes amb Espanya i no admeten una marxa enrere en la consulta. I cada dia que passa, els temes a resoldre es fan més difícils: comentaris, raons històriques, unes explicades d'una forma i altres amb raons contràries. La bandera estelada cada cop es fa més gran, uns amb sentiments, altres per desigualtats, per tantes i tantes raons i rebatudes, també amb arguments, per altres en sentit diferent. Tant difícil és trobar entre la justícia i la llei, punts coincidents? El divorci ja s'ha produït, el xoc de trens encara no ha arribat –sinó és verbalment– i per tant encara existeixen camins que preveuen solucions –potser sendes estretes–. Estem obligats a cercar-les; si no és avui, hauria de ser demà. I cada dia que passa, la senda, ja estreta de per si, es va empetitint. Les oïdes s'han d'obrir. Esforcem-nos en els retrobaments, que són possibles. És la nostra obligació.

Darrera actualització ( Dilluns, 12 de maig del 2014 02:00 )