ElPunt Avui

OPINIÓ

Persecució o venjança

10/08/14 02:00 DAVID MARCA
Pujol, durant la seva compareixença davant els mitjans de comunicació, a Queralbs. Foto: EFE.
Amenacen o exigeixen, més que justícia, venjança

És clar que, a part de la responsabilitat jurídica i econòmica que hi correspongui per la llei, a l'afer Pujol i família s'hi estan afegint voluntaris amb proclames, crits de guerra i peticions de tota mena que, en lloc de justícia, s'endevina, més ben dit, es veu clar, que el que pretenen els demandants és abassegar i perjudicar tot el que es pugui Catalunya i els sempre soferts catalans. Una oportunitat com aquesta no l'havia tingut mai l'exèrcit d'espanyols que, jugant a guerres, amenacen o exigeixen, més que justícia, venjança. A Catalunya tot aquest enrenou de rancor a cavall de la justícia ens fa i ens farà molt de malt. Per ells, a Catalunya tots som delinqüents. Acusen, denuncien i persegueixen talment com els romans fa dos mil·lennis, fent una provisió de cristians per al circ. No ho poden evitar i, en les seves dissertacions, l'odi els traspua i s'escorre a ulls vistos.

De delinqüents, Déu n'hi do els que van sortint, sense pressa però sense treva, i hom queda perplex en veure el marro en què hem conviscut sense adonar-nos-en durant anys i anys. Als espanyols de mala fe –que n'hi ha un bon grapat, però no ho són tots, és clar– amb l'afer Pujol ha estat com si els hagués tocat la loteria, més ben dit, com si al pati de casa els hagués aparegut un jaciment de petroli. No ho he comprovat, però segurament es van tornant en fer llenya als exemplars ja coneguts en període d'encartament o judici, i els que desgraciadament van sortint a pobles o ciutats, a l'administració o bé en assumptes privats. La impressió que hom en treu de l'estat actual de la persecució –he dit persecució perquè en la majoria dels assumptes es veu prou clar que es tracta d'una persecució– és que pot durar molt de temps. Judicis que es podrien resoldre en un mes triguen un parell d'anys o, en altres casos, els que van començar informant-ne ja s'han jubilat i els que ho hereten han de començar una altra volta per entendre-ho. Amb els jutges passa el mateix. Difícilment ho acaba el que ho comença. A Catalunya ens pot quedar com una malaltia crònica, coixesa o deformació irreversible: lafrautitis, per a la qual ara per ara no s'ha trobat tractament fisiopatològic ni medicina eficaç. Les mútues l'hauran d'incorporar.

Falta un petit apartat difícil de comentar. Som tan generosos, els catalans, que ens omplim de pedres la pròpia teulada. Se senten i es llegeixen cada dia productes de cervells catalans, persecutoris, agressius, repetitius, respirant venjança per tots costats, més enllà de la justícia. Denunciar-ho és just. Però convertir-ho en una competició bèl·lica és poc ètic i el pitjor és fer el joc als perseguidors forans als quals es dóna tema. Té un nom prou corrent: és el masoquisme! No ens adonem que estem ajudant l'enemic. No proclamo ocultar-ho, en absolut. Caldria sols denunciar-ho i seguir-ho discretament. Però, parlant de delictes i d'agressions –ho sé prou bé–, s'escapa la mà.

Darrera actualització ( Diumenge, 10 d'agost del 2014 02:00 )