Posposar és renunciar?

La discussió sobre un hipotètic ajornament sembla més una trampa que el graó d'una escala

La Vanguardia en català | 14/08/2014 - 00:00h


Sergi Pàmies


La vicepresidenta Ortega ha dit que si la consulta del 9-N no es pot celebrar de manera legal, s'haurà de posposar. L'afirmació és coherent amb el que ha repetit el president Mas. La voluntat d'exhaurir les vies de diàleg, encara que sigui perquè els interlocutors es reafirmin en el silenci o la negativa (o per afavorir un resultat induït), topa amb la radicalitat de la data marcada i amb la impaciència legítima dels qui no entenen que hagin d'esperar per exercir el que consideren un dret democràtic. La interpretació del possible ajornament, però, no invalida el propòsit inicial. Posposar no hauria d'equivaler a renunciar.

En aquest context d'alta susceptibilitat, el Govern també ha d'entendre que la seva credibilitat està amenaçada per les pròpies negligències i per les bombes fètides que empudeguen la credibilitat del pujolisme. No cal ser cap expert per entendre que si la hipòtesi de l'ajornament ja és suficient per desunir els partidaris de la consulta, s'imposarà la zitzània i la falsa radicalitat i no s'insistirà en una via que fins ara ha procurat no dinamitar els límits de la legalitat (de la imperfecta però democràtica legalitat espanyola, s'entén). Tot i que sovint sembla que a Catalunya només existeix un dualisme d'extrems, també hi ha diverses posicions que, a favor i en contra de la independència, volen una consulta (legal) i a les quals no els escandalitza esperar (per perfeccionar la pregunta cantinflesca, per exemple). En qualsevol cas, l'argument general d'una història tan potent no hauria de dependre de la impaciència d'això que molts anomenen "sí o sí" (en català, "tant sí com no").

L'afirmació d'Ortega ha fet saltar algunes alarmes (menys de les que ens volen fer creure, sospito) i ha propiciat escarafalls previsibles. D'una banda, hi ha independentistes escaldats que no s'han refiat mai de Convergència (i menys d'Unió) i que confirmen els seus temors amb la sospita d'una traïció que, stricto sensu, encara no s'ha produït. D'altra banda, hi ha els que, tot i acceptant l'ajornament -i entenent que un procés de tanta rellevància política, cultural, econòmica i demogràfica ha de trobar el seu ritme (si fer obres a casa ja imposa lentituds, incompliments i obstacles exasperants)-, no confien en la competència dels que lideren el procés, tocats per les certeses i els indicis d'una honorabilitat del pujolisme tan jurídicament qüestionada com el semen dels tarragonins. La discussió sobre un hipotètic ajornament sembla més una trampa que el graó d'una escala. Si produeix desunió i trencadissa, afavorirà els interessos dels qui insisteixen a negar legitimitat als defensors (del sí, del no) d'una consulta (legal). I, a més a més, també provocarà un efecte dòmino que justificarà grandiloqüències i populismes reaccionaris. I aquesta mena de reaccions ja les coneixem: defineixen, per desgràcia, la història del país.