El Punt Avui

Les fronteres de la història

Cinc historiadors reflexionen sobre els fets del 1714 i la seva projecció vers l'actualitat

La commemoració, constaten, és bastant recent

Diuen que la comunitat política i la manera com s'organitza és cosa de present i no de passat

07/09/14 02:00 -
La guerra de Successió europea va esdevenir civil després del 1713
La cosa hauria estat diferent amb els Àustries, però eren absolutistes
Catalunya celebra la Diada per fets
del 1714; l'himne, però, és del 1640
Notícies de ...

“La Catalunya del 1976 no sabia gaire res de la derrota de l'11 de setembre de 1714, tot i patir-ne les conseqüències”, comentava el periodista Jordi Grau, director adjunt d'El Punt Avui, en l'arrencada del debat promogut per Banc Sabadell dijous passat a l'hotel España de Barcelona. Quan falten pocs dies per al Tricentenari, historiadors contrastats opinen sobre la vigència d'aquella història llunyana –avui ja més coneguda malgrat que la difusió social continua anant encara molt al darrere, matisa el catedràtic Antoni Segura–, aclarint que, tot i que Catalunya visqui una època de gran reivindicació sobiranista, no seria adequat establir paral·lelismes massa simples amb el setge de Barcelona.

Adverteix del perill l'exdiputat socialista i historiador Joaquim Nadal: “Es diu que la història és cíclica i es repeteix, però la història no es repeteix mai”, assegura, perquè sempre hi ha condicionants que fan variar l'anàlisi. Amb la commemoració, això sí, hi ha l'oportunitat de revisar i completar l'estudi sobre la Catalunya de fa 300 anys. “Poques vegades podem estar satisfets dels estudis pel que fa a la seva quantitat i qualitat; hi ha poc foc d'encenalls. La historiografia ens aporta molt, tot i que sempre quedaran oberts debats”, destaca el també catedràtic Joan Villarroya. “El valor de les commemoracions és que estimulen que apareguin llibres perquè generin reflexió en la societat, i ha aparegut una bibliografia que clarifica molt la situació”, constata la doctora Teresa Abelló. “El Tricentenari ha ajudat a fixar un relat nacional de Catalunya, que té la seva part èpica, però també la humana: al Born s'hi troba la gent”, reivindica Carles Ribera, historiador i subdirector d'El Punt Avui.

La fi de la guerra de Successió (1701-1714) du al decret de Nova Planta. Felip V imposa l'absolutisme borbònic i prova d'esborrar tot vestigi d'autonomia i identitat del Principat. En realitat, són les conseqüències d'un conflicte global, una guerra que afecta la vella Europa i part d'Amèrica pel comerç per l'Atlàntic. Proven de calibrar-se dues dinasties: els Àustries i els Borbons. I, quan el 1713 se signa el Tractat d'Utrecht, en què els anglesos es desentenen de defensar els austriacistes catalans i aragonesos, “passa a ser una guerra civil: Catalunya queda sola”, sentencia Nadal.

Per Segura, encara cal aprofundir en l'estudi de “l'impacte sobre la gent comuna”. En aquest sentit, veu molt valuoses les memòries d'un pagès austriacista que es nega a pagar els impostos que imposa el decret. És remarcable la troballa perquè pocs deurien ser els pagesos que sabessin escriure al s. XVIII. De fet, se sap poc de la vida rural. Nadal, en canvi, destaca el treball d'Albert García-Espuche, que detalla la feina i la vida de les persones que vivien en el que avui és el Born Centre Cultural.: “D'aquest jaciment arqueològic, no són tan importants les parets, sinó saber com s'hi vivia. Les dades revelen que abans de la guerra ja no eren tallers artesanals, sinó petites empreses que emmagatzemaven material de fora de Barcelona per després comercialitzar-ho.” I és que “Barcelona té un entramat institucional prou potent per deixar escrit el dietari del setge. N'hi ha moltes cròniques escrites. A la resta de Catalunya no hi ha aquesta minuciositat”, indica.

Pel que se sap de les cròniques del setge(que va durar més d'un any, tot i que inicialment era molt porós perquè es rebia material des del port), va donar un tomb important quan n'assumeix la direcció “el duc de Berwick, per cert, d'ascendència escocesa..., amb la demanda dels Borbons francesos de collar una mica més el cargol”, comenta Nadal. També deurien ser terribles les conseqüències de la guerra al camp. José María Delgado compta 30.000 soldats professionals a Catalunya i els titlla de “plaga de llagostes”, cita Nadal. Segura, en aquest sentit, lamenta la poca informació sobre les tropes dels Miquelets, de les quals “avui hi ha un tractament més literari que historiogràfic. Eren molt populars, però han quedat menys testimonis”.

Villarroya destaca les aportacions d'Agustí Alcoberro sobre l'exili dels austriacistes a aquella Cort. Ara podem saber el context de la guerra en el pla internacional, civil i local. Els catalans a Viena van tenir la possibilitat de fer una carrera que, “possiblement, no haurien pogut fer mai aquí”. Efectivament, Segura rebla el clau: “Els estudis d'Albareda i Lluch donen nova informació sobre l'exili austriacista, que, fonamentalment, no torna mai més. Cal pensar que en l'època el viatge Barcelona-Viena no era igual que ara, amb un low cost t'hi plantes amb poques hores...” Fins i tot un personatge com Ramon Vilana-Perles acabarà actuant com a primer ministre de l'arxiduc. “Lluch triava molt bé els flaixos, explica bé que a Catalunya hi havia unes classes polítiques que volien una alternativa diferent, i aquesta Catalunya vençuda, que havia volgut defensar els seus drets, se'n va i continua escrivint i opinant a Viena”, explica Nadal. “Cal entendre que la gran noblesa catalana ja s'havia castellanitzat, però una part important de la petita és austriacista i marxa del país, així que queda molt castigada per la guerra”, explica Segura, i afegeix: “Això va afavorir que la gent s'hagués d'espavilar: d'aquí ve el creixement del segle XVIII, que posa les bases del XIX.”

Els Àustries, però, eren menys absolutistes que els Borbons? Aparentment sí, i “les coses haurien estat molt diferents amb ells”, diu Segura. Però res és definitiu en la història: “Cal reconèixer que el nostre Carles III, que era Carles VI a Hongria, tot i ser austriacista, va ser més absolutista en aquell territori que el mateix Felip V a Catalunya”, indica Nadal. Encara més: “Si haguessin de triar entre Catalunya i l'imperi, els reis austriacistes haurien triat l'imperi”, constata. “Hi ha una certa mitificació, i tampoc eren una meravella: es tractava d'un antic règim”, confirma Abelló.

La commemoració

Quant a la pèrdua de les llibertats catalanes fa 300 anys, però, “la recuperació del sentiment és molt tardana”, introdueix Segura, que situa els orígens de la commemoració fa poc més d'un segle. L'historiador reusenc Pere Anguera en va escriure un llibre i tot. De fet, no va ser fins al 1888, quan s'alça l'actual escultura de Rafael Casanova coincidint amb l'Exposició Universal, que hi comença a haver certa presa de consciència. I la primera manifestació, amb unes gens menyspreables 12.000 persones segons les cròniques de l'època, és el 1901. Tot plegat potser explica, segons ell, paradoxes com ara que avui Catalunya tingui un himne que rememora la guerra dels Segadors del 1640 i celebri la Diada Nacional per uns fets del 1714. Abelló constata que la commemoració, amb un gran pes literari, parteix de Barcelona i passa a un àmbit nacional. I avisa que sempre es recupera l'Onze de Setembre “des de la via de la nostàlgia i el conflicte”.

Hi ha ajudat, certament, l'actitud espanyola. “En els últims cent anys, l'Onze de Setembre s'ha tingut com una festa nacional i democràtica, però en realitat durant mig segle no s'ha pogut commemorar, per les dictadures de Primo de Rivera i Franco”, constata Villarroya. “Hi ha historiadors que diuen que l'11 de setembre del 1714 va ser la fi de la nació catalana; d'altres, en canvi, diuen que és quan comença”, reflexiona Nadal, que recorda que enguany en realitat es tanca un tricentenari “que hauria d'haver estat més llarg”: catorze anys de guerra de Successió..., mentre s'obre una altra commemoració no menys important de quatre anys, la de la Primera Guerra Mundial, o Gran Guerra. Amb el permís de la de Successió...

La projecció cap al futur

I en el context actual, quin paper hi té la història? Segons Nadal, “avui l'Onze de Setembre ja és festa nacional”, tot i que ha passat de la rutina que era fins al 2010 a tenir un “valor reivindicatiu”: “Si la V és massiva, no serà pel Tricentenari, sinó per la sentència del TC contra l'Estatut”, reflexiona. Ribera estira el fil: “La història serveix per explicar un país, no per justificar-lo.” El que justifica, segons ell, és la voluntat de ser present. “El concepte d'estat o d'independència canvia molt al llarg de la història, però el que no varia és l'autoafirmació com a comunitat política”, exposa. Segura li dóna la raó, i afegeix que això “mai és resultat del passat”. “Tot i ser un país de pas, la nostra voluntat de ser una comunitat política demana participar de les decisions tossudament des de fa 300 anys i, encara més, no sotmetre'ns a polítiques que vénen de fora”, raona. I aquí Ribera agafa el toro per les banyes: “És un debat historiogràfic estèril discutir si Catalunya ha estat mai independent o no.” “Aquest és el fet clau que no ha entès gran part de la historiografia espanyola”, li dóna la raó, un altre cop, Segura. “Hi ha voluntats polítiques que van més enllà de les institucionals, hi ha una incapacitat total i absoluta per entendre-ho, caldria que els caigués la bena dels ulls”, raona, mentre Abelló lamenta que fins i tot veu una “actitud de regressió” en la historiografia espanyola, fins i tot la més comprensiva fins ara.

En tot cas, Ribera també vol matisar que “Jaume I ja signa un tractat internacional per fixar fronteres”. Però allò eren territoris repartits entre fills com una propietat, el rebat Villarroya. Les fronteres de la història són molt més poroses que les geoestratègiques dels vells estats. Sobretot, actualment, d'alguns: “Excepte Irlanda i Noruega, que responen a uns fets molt concrets, els nous estats només han aparegut arran del desmembrament de la Unió Soviètica. Ara hi ha la incògnita del que passarà a Escòcia i a Catalunya, en un escenari en què no hi ha precedents. Per al Kremlin tot sembla fàcil, però a Occident els estats vetllen per la no-aparició d'estats nous”, avisa Nadal. Villarroya, lúcid, insinua un desenllaç: “A Europa només hi ha una línia que no s'ha mogut gens al segle XX: la que delimita Portugal i la dels Pirineus. Totes les altres s'han modificat.” Arribarà ja el seu torn?

Joaquim Nadal
catedràtic d'història contemporània
Exalcalde de Girona, exdiputat al Parlament i exconseller de Política Territorial
Hi ha historiadors que diuen que l'11 de setembre de 1714 va ser la fi de la nació catalana. D'altres, en canvi, diuen que és en aquesta derrota quan realment comença

Joan Villarroya
catedr. d'història contemporània
Especialista en la Guerra Civil i vicepresident del Consell Editorial d'El Punt Avui
A Europa només hi ha una línia de frontera que no s'ha mogut gens al segle XX: la que delimita Portugal i la dels Pirineus. Totes les altres s'han modificat

Carles Ribera
PERIODISTA I HISTORIADOR
Subdirector d'El Punt Avui. Ha publicat els llibres Notícia d'un republicà i Cent dies de juliol.
El 1714 ens explica, però no ens justifica. Les reivindicacions actuals de Catalunya tenen unes arrels, però estan exclusivament fonamentades en el present

Teresa Abelló
doctora en geografia i història
Professora a la UB. Experta en anarquismes al segle XX i nacionalisme
Hi ha una certa mitificació [del poder a la corona d'Aragó de l'època i de les qualitats dels Àustries] amb els actes del Tricentenari i tampoc era una meravella: es tractava d'un antic règim

Antoni Segura
catedràtic d'història contemporània
Director del Centre d'Estudis Històrics Internacionals de la UB
No em preocupa que no hi hagi una història oficial; més aviat em tranquil·litza. Ja hem viscut prou anys sota una història oficial, i el que fa bé a la història és que hi hagi debats
Darrera actualització ( Diumenge, 7 de setembre del 2014 02:00 )