El Punt Avui

És la democràcia, beneit! (I)

07/09/14 02:00 JORDI CORS MEYA
La democràcia és sobretot –i, si no és així, no és– el que ve de la voluntat del ‘démos'

Démos és la comunitat que habita un territori determinat, que se sap autosuficient per història, llengua, cultura i recursos, i en pren consciència. Es considera així subjecte de sobirania. Cap cercle viciós, simple acte de consciència col·lectiva inapel·lable, com l'autoconsciència de sobirania de tots els altres pobles. Esdevé aleshores inacceptable, per antidemocràtica, la imposició de qualsevol sobirania pretesament superior, perquè la democràcia, la sobirania, parteix de la petitesa del démos, i sols va de baix a dalt.

Aquesta autoconsciència col·lectiva s'ha de ratificar, és clar, per majoria en una consulta adient (feta sense pressions, amb llibertat plena, amb tota la informació i lliure discussió prèvies). I és el punt de partida de qualsevol estructura legal. Les lleis sorgides així de l'autoconsciència sobirana del démos configuren la base de l'estat de dret que el démos reconeix com a propi i que constitueix el seu marc de convivència, unes lleis, naturalment, de les quals exigeix el compliment la democràcia, poder del démos.

Ara bé, democràcia no és simplement votar o complir les lleis, com s'està dient quan s'afirma que a l'Estat espanyol hi ha democràcia perquè es vota legalment i que, en canvi, no són demòcrates els defensors de la consulta perquè no volen complir la Constitució. Sens dubte, la democràcia, a més d'altres elements bàsics, també implica votar i complir les lleis, però només si la votació i les lleis per complir són democràtiques pel context en què es donen.

És per això una fal·làcia i una trampa retreure que no acceptar la Constitució, que impedeix la consulta d'autoconsciència sobirana, és no ser demòcrata ja que democràcia vol dir complir les lleis. D'una banda, perquè no és democràtica una constitució que recull elements predemocràtics (en dir “... es fonamenta en la indissoluble unitat de la nació..., pàtria comuna i indivisible...” –art 2 CE–, text imposat a la ponència pel poder militar franquista), i que nega a més l'exercici democràtic primordial: expressar l'autoconsciència de la pròpia sobirania. No ho és si la interpretació prohibitiva és l'única. O no són demòcrates, almenys, els defensors d'aquesta interpretació si no és l'única i n'hi ha d'altres de més obertes, no prohibitives. Cap llei positiva justa no pot impedir esbrinar el grau d'autoconsciència que un démos té de la pròpia sobirania. És un dret natural exercir-la i prèviament, doncs, poder conèixer-ne el grau col·lectiu d'autoconsciència. La llei que s'hi oposi no és justa i, per tant, en això no és llei democràtica.

També és una fal·làcia i una trampa, d'altra banda, perquè els defensors de la consulta sí que compleixen les lleis i sempre exigeixen complir-les, però, naturalment, només les que provenen de la pròpia sobirania i no d'una altra sobirania no reconeguda o que no saben si el propi démos s'avindrà a reconèixer, perquè només ho podria fer quan conegués el resultat de la consulta. Els mateixos que els fan el retret són els primers que rebutjarien qualsevol ingerència d'una sobirania que consideressin aliena.

A més, val a dir que tenir en compte el démos, davant d'una col·lectivitat més gran, no és només una actitud també democràtica, sinó que és això sobretot la democràcia. No podem anar de puntetes, tímidament, com si volguéssim disculpar-nos d'un atreviment, demanant que també ens admetin aquesta interpretació de la democràcia. Al contrari, s'ha d'anar amb el cap ben alt, ens empara la raó democràtica, en defensar arreu que la democràcia és sobretot –i, si no és així, no és– el que ve de la voluntat del démos. Però ara la democràcia està en joc, és el punt de controvèrsia. En els arguments de polítics, articulistes i tertulians en els mitjans, i en les intervencions en el Parlament i també (recordem especialment el 8 d'abril) en el Congrés dels Diputats de Madrid.

Pel que fa altrament al títol inicial, vol ser ressò de l'expressió adreçada, el 1992, a George Bush pare (It's the economy, stupid), però cercant destacar la inconsciència que es deixa portar, d'un beneit (potser fingida), més que no remarcar la curtedat de l'estupidesa.

Darrera actualització ( Diumenge, 7 de setembre del 2014 02:00 )