• 1 ene. 2014
  • La Vanguardia (Català)

1714: bons i mals catalans?

 La guerra de Successió a la corona espanyola, iniciada el 1701, va ser el pitjor negoci de la nostra història. Mal assumpte morir sense hereu a Espanya. Amb la guerra de Successió primer i tres guerres carlines un segle més tard, vam quedar definitivament despenjats d’Europa.

JORDI BARBA

El tractat d’Utrecht va suposar el final de la supremacia espanyola en l’ordre mundial. La vella monarquia hispana perdia la major part de les seves possessions europees i posava fi al seu valuós monopoli colonial. Carles II, l’últim dels Àustries espanyols, moria a Madrid el 1700. Les dues corones amb drets successoris: els Borbons de França i els Habsburg d’Àustria es van preparar per a la batalla dinàstica. I això malgrat que Felip de Borbó ja havia estat designat pel testament de Carles II com a legítim sobirà d’Espanya. Ni Àustria, ni els que aleshores eren els nostres enemics tradicionals –Gran Bretanya i Holanda– pensaven acceptar aquesta decisió. Així doncs, a Espanya es lliura aquesta contesa entre el 1700 i el 1713, o 1715 si acceptem la rendició de Mallorca com l’últim fet militar.

És en aquesta Europa, que s’inicia en el segle de les llums, de la raó, que ens hem de situar a la Barcelona del 1700. D’una banda, la noblesa urbana i la burgesia més progressista, il·lustrada i desitjosa dels canvis que venien de França, va abraçar el pretendent Borbó. D’una altra, la noblesa rural, bona part del clergat i els comerciants i artesans que veien amb recel les noves idees del reformisme borbònic, i preferien conservar els seus privilegis heretats del règim anterior, van veure de bon ull l’arxiduc Carles. N’hi havia uns que eren més bons catalans que els altres? No, sens dubte que no. Eren dues maneres de veure una realitat social i dos projectes de societat alternatius. Dos personatges rellevants de la història barcelonina d’aquell moment, il·lustres ciutadans i enemics clarament enfrontats –l’un, botifler, austriacista l’altre–, van ser els meus dos avis sisens per línia materna: Antonio de Alós i Rius i José Galcerán de Pinós.

Alós va prendre Barcelona amb el duc de Berwick i va ser un dels sis prohoms barcelonins que van representar Felip V en el lliurament de la ciutat. Pinós, davant, va portar un dels cordons de l’estendard de Santa Eulàlia que va enarborar Rafael Casanova l’11 de setembre. Tots dos lluitaven per un rei per a Espanya, però cada un des de la seva posició i concepció d’organització social.

Catalunya no va perdre cap guerra. Als catalans ens van utilitzar els uns i els altres. El suport anglès va ser totalment interessat; el de l’arxiduc es va esvair quan va heretar el 1711 el tron austríac. L’únic interès de les potències europees va ser el seu. L’avi Alós va jurar fidelitat a Felip V, que havia jurat els furs catalans tot just estrenat el tron. Anys més tard, amb la invasió de Barcelona, Alós va ser perseguit, li van saquejar la casa i la hisenda i es va haver d’escapar disfressat de sacerdot. Per què Catalunya va abraçar l’arxiduc Carles?

Felip V havia confirmat els furs i privilegis catalans a les Corts de Barcelona del 1702. Per què llavors defensava l’arxiduc? L’entrada triomfal a Barcelona del pretendent austríac va ser l’inici d’una contesa més europea que espanyola. La derrota austríaca va comportar perdre furs i institucions, atès que Felip V no va resultar tan magnànim com el seu avi Lluís XIV li havia suggerit.

Per Vicens Vives, tot i així, el càstig va ser al seu torn un revulsiu per als catalans. Se’ls obrien les portes a participar tant en el mercat peninsular com en l’americà, i totes les energies es dirigiran a reprendre el camí del progrés econòmic, que es prolongarà durant tot el segle XVIII, coincidint amb la fundació de les reials acadèmies i l’augment demogràfic, vivint Catalunya un període de llarga prosperitat. Aquesta distinció entre bons i mals catalans l’arrosseguem des del segle XVIII. No puc acceptar que el meu avi Pinós fos més o menys català que el meu avi Alós. Al llarg dels segles els catalans hem abraçat causes oposades segons la nostra pròpia història i la nostra concepció de model de societat.

Era més català Prim que Savalls? Prim liberal, Savalls carlí, tots dos catalans. Com mesurem la catalanitat? Per la prosperitat relativa que generem per a un país, pels nostres cognoms, pel nostre nivell de català, per la nostra adhesió a un partit polític o a un altre, pel nostre sentiment d’independència? Catalunya no va guanyar ni va perdre guerres. Els catalans les vam guanyar o les vam perdre, a un costat o a l’altre. El 1936, una altra guerra terrible, on uns i altres, tots catalans, es van enfrontar per un model de societat. Com a excepció a les meves afirmacions, sí que hem de dir que Catalunya va perdre institucions pròpies i privilegis en funció que uns o altres fossin els vencedors.

Avui, amb les nostres institucions més vives que mai, gaudim d’un nivell d’autogovern com mai. Millorar les nostres institucions i els instruments de govern, fer-los més propers i eficaços, repensar el model d’ingressos i despeses, plantejar models de finançament alternatius a l’actual, tot escau. Però no perdem de vista la realitat, ni la nostra història, i menys els nous moments que viu Europa i el món. Una Europa, amb una progressiva unió bancària i fiscal i el món amb tres blocs que lluiten per trobar el seu espai, que es desplaça cap a Orient. No ens podem enganyar, ni enganyar amb falses quimeres. Que cadascú se senti com vulgui, però jo continuaré defensant que no hi ha bons i mals catalans, que tots ho són, de catalans, tant Alós com Pinós i, sens dubte, aquells que, com jo, ens sentim tan catalans com espanyols.