• 1 ene. 2014
  • La Vanguardia (Català)
  • CARLES CASTRO Barcelona

Un joc de vots

ELECCIONS AMORTITZADES La previsió habitual en comicis europeus és un retrocés de les grans formacions
DUTXA ESCOCESA El resultat de la consulta d’Escòcia pot afegir pressió a l’emblemàtic 2014

El futur es pot contemplar com un panorama ambiciós que es desplega a través de l’amplitud del parabrisa o com una visió fugissera que roman tancada al minúscul escenari tàctic del retrovisor. Tanmateix, alguns polítics espanyols semblen conduir amb la vista posada sempre al retrovisor, de manera que quan ensopeguen amb el futur són incapaços de reconèixer-lo i oferir una resposta intel·ligent.

LA VANGUARDIA

En aquest sentit, la qüestió catalana és un d’aquests desafiaments que s’han alçat de sobte a l’horitzó, sense que la classe política es mostri capaç de gestionar-lo amb una conducció àgil i acurada. Tot queda a mercè del temps, com si aquest factor resolgués per si sol tots els problemes. És clar que per als dirigents polítics el temps s’expressa bàsicament a través del calendari electoral i és, per tant, en aquest vector on es poden localitzar alguns dels eventuals desenllaços de l’actual conflicte català.

Naturalment, no totes les dates tenen el mateix valor ni susciten les mateixes expectatives. I ja es pot avançar que les cites decisives se situen en el tram final del cicle electoral, en el trànsit dels anys 2015 al 2016. Tot i així, la primera convocatòria està fixada per al proper 25 de maig, dins de l’emblemàtic any 2014, però té un valor més al·legòric que no pas pràctic. Les eleccions europees són un bon baròmetre del malestar (sobretot amb el govern de torn), però han acabat per convertir-se en un tràmit habitual perquè els sectors més mobilitzats de la ciutadania aconsegueixin una ressonància molt per sobre del seu pes real en aquells altres comicis considerats més decisius en l’àmbit intern. Es tracta, per tant, d’unes eleccions enganyoses. El 1994 les europees semblaven anunciar una majoria absoluta del Partit Popular que el 1996 va acabar convertida en un minúscul avantatge, mentre que el 1999 o el 2009 no van avisar de la desfeta que esperava el PSOE.

El pròxim 25-M sembla reservar un sever càstig per als dos partits majoritaris, desgastats per la seva gestió de govern en temps de crisi i retallades. Però pel que fa a Catalunya, la incògnita gira al voltant del duel entre CiU i Esquerra per aconseguir el gruix del vot nacionalista.

I el desenllaç d’aquesta lluita “fratricida” podria conduir al fet que els socialistes mantinguessin la condició de primera força a Catalunya i a desactivar, en conseqüència, la magnitud de l’hegemonia sobiranista.

Salvada, per tant, la cita del 25-M, apareix una nova convocatòria electoral que, encara que no es decideix en territori espanyol, pot tenir un notable impacte sobre la situació catalana. Es tracta del referèndum d’Escòcia, fixat per al 18 de setembre, tot just una setmana després d’una Diada que es veurà molt condicionada per la pugna entorn de la celebració de la consulta catalana. És clar que si es confirma el pronòstic de la majoria de les enquestes (un resultat contrari a la independència), el desenllaç escocès serà una galleda d’aigua freda per als sobiranistes catalans.

Tanmateix, un vot favorable a la secessió d’Escòcia podria tenir efectes tel·lúrics, tant en l’improbable cas que el Govern espanyol autoritzi la consulta catalana, com en el més que previsible escenari de la seva prohibició. D’aquesta manera, el 9 de novembre del 2014 –aniversari de la caiguda del mur de Berlín i data inicialment fixada per al referèndum pels partits catalans que defensen el “dret a decidir”– podria convertir-se en una jornada marcada per la incertesa i l’elevada tensió social. Esclar, si no és que abans el Govern central mogués fitxa i fes algun tipus de proposta que permetés guanyar temps i alleujar la pressió.

Ara bé, si arribats a aquest punt no s’ha produït cap aproximació política, el calendari s’estén al llarg del 2015, sense que la cita de les eleccions municipals i autonòmiques pugui suposar cap incentiu per al diàleg sobre el contenciós català. Més aviat el contrari. Amb un bon nombre de capitals i dues autonomies emblemàtiques com Madrid i València en risc de canviar de signe, és molt probable que el Partit Popular endureixi el seu discurs territorial per mantenir la lleialtat del seu electorat més intransigent.

Caldria esperar, per tant, a les eleccions generals, previstes per a l’últim tram del 2015, el desenllaç de les quals –en cas de confirmar-se la pèrdua de la majoria absoluta del PP– podria obrir un escenari de diàleg forçós, a la recerca de majories de govern. Això sí, només un escenari com el del 1996 brindaria cartes al nacionalisme català per reeditar una negociació com la que va portar José María Aznar a la Moncloa: els anomenats pactes del Majestic i la seva collita d’inversions i transferències (alguna a través de l’article 150.2 de la Constitució espanyola, mai no utilitzat fins aleshores i que habilita l’Estat a delegar en les comunitats autònomes facultats corresponents a matèries de titularitat estatal). I, de fet, l’últim sondeig del Centre d’Investigacions Sociològiques –de l’octubre passat– dibuixa una correlació parlamentària que permetria a Convergència i Unió i al Partit Nacionalista Basc ser decisius i completar els 176 escons que el Partit Popular necessitaria per governar sense sobresalts. Un escenari que, a més, no oferiria als populars una doble majoria amb UPyD.

Tanmateix, les enquestes també vaticinen dos desenllaços més que desvirtuarien el paper arbitral i decisiu del nacionalisme català.

El primer d’aquests desenllaços –en vista del sondeig de Feedback del setembre passat– combinaria un sensible descens del Partit Popular amb una pujada tan notable d’UPyD que convertiria el partit de Rosa Díez en l’única formació frontissa possible per erigir una majoria sòlida a la Cambra. I en aquest supòsit, els populars serien ostatges d’una formació encara més refractària a qualsevol reforma territorial que reforcés l’autogovern català.

L’altre dels possibles desenllaços també deixaria els nacionalistes fora de joc en propiciar una forçosa i inaudita gran coalició de populars i socialistes. Es tractaria d’un resultat caracteritzat per un retrocés tan substancial de PP i PSOE que faria impossible per a qualsevol dels dos grans partits formar coalicions políticament coherents amb les diferents minories per sumar la majoria absoluta de la Cambra. I aquesta gran coalició deixaria la solució del contenciós català en mans de l’acord entre el Partit Popular i el Partit Socialista.

Tanmateix, fins i tot en el supòsit que el mapa electoral de finals del 2015 concedís a CiU la possibilitat de reeditar els pactes del Majestic en una versió “punt dos”, més avançada, les circumstàncies a Catalunya podrien haver canviat prou per fer gairebé impossible aquesta solució de compromís. La inflamació sobiranista pot adquirir dimensions insostenibles durant l’emblemàtic 2014 si el Govern central continua atrinxerat en el més absolut immobilisme territorial. I aquesta inflamació podria conduir a unes eleccions anticipades aquest mateix any o al següent, tret que l’independentisme s’esgotés en la seva pròpia impotència i la pressió social es desinflés.

En qualsevol cas, avui dia les enquestes concedeixen un lleuger avantatge a Esquerra Republicana, que podria accentuar-se en un context d’intransigència de Madrid. Per tant, si la situació obligués a avançar les eleccions autonòmiques a Catalunya, el nou Govern espanyol nascut a finals del 2015 podria trobar-se amb un interlocutor molt menys flexible a Barcelona.