• 1 ene. 2014
  • La Vanguardia (Català)
  • Pilar Rahola

2014

Vivíem en la poesia dels anhels, ara haurem de concretar la prosa dels fets, i res no serà regalat

Ja hi som. Amb la inapel·lable persistència del calendari, l’any sobrecarregat d’història que recull els mites, els símbols i els afanys de la majoria de catalans ja ha arribat. I ara n’haurem de gestionar la complexitat. Ja no valdran les declaracions d’intencions, ni el castell de paraules on habiten els somnis. El 2014 és aquí, i la realitat s’imposa per damunt de les elucubracions.

Precisament, doncs, perquè és l’any en què es concentra el desig majoritari del poble català, escenificat en una data i una consulta, un any en què caldrà ser més subtils, intel·ligents, resistents i persistents del que recordem haver estat mai. Fins ara vivíem en la poesia dels anhels, ara haurem de concretar la prosa dels fets, i res no serà regalat. El 2014, doncs, serà la prova del cotó fluix.

La prova del cotó fluix per a nosaltres i… per als altres. Certament és un repte històric per als catalans, que hem endegat un camí que no podem errar. Però també ho és per a una Espanya que haurà de provar-se a si mateixa, i en funció del capteniment, reeixirà o suspendrà –davant dels catalans, però també davant del món– el test democràtic. Si algú creu, pont aeri enllà, que el procés català es pot resoldre per la via del frontó, i que fer-ho no els provoca cap mal, no ha entès res.

Perquè, àdhuc aquells que se situen fora del present i malden per retornar Espanya a l’època de la Contrareforma, no podran evitar les conseqüències de formar part d’Europa. I si la gestió maldestra de la corrupció generalitzada, o la sospita també generalitzada de control sobre el poder judicial, o les lleis regressives han deixat Espanya amb el prestigi sota terra, una gestió inflexible de la qüestió catalana remataria el desprestigi. Res ja no és com abans, no som als temps dels absolutistes, o a les èpoques del cavall i el sabre, o al toc de queda de les dictadures de torn. Espanya vol formar part dels estats democràtics i aquesta voluntat paga un peatge. A més, el frontó és possible quan l’envit el planteja un partit polític, o un líder carismàtic, o un grup d’intel·lectuals, però quan es tracta d’una reivindicació majoritària, que travessa l’espina dorsal d’un país, que unifica en una mateixa voluntat gent de totes les edats, orígens i condicions, aleshores no hi ha frontó que valgui. Per molt que s’hi encaparri, Espanya no podrà resoldre la qüestió catalana per la via de la sordesa, el menyspreu i la negativa a tot. I els més lúcids ho saben. Acabat el temps del soroll, és el temps de la política.

A l’altra banda, també és un moment de prova per als catalans, que hem de fer les coses més bé que mai, plantejades en positiu, amb el màxim consens possible i amb un rigor democràtic impecable. No ho hem de fer bé, ho hem de fer millor. Perquè la distància que hi ha entre somiar la llibertat i assolir-la és un abisme. I ha arribat l’hora de no fallar.