• 1 ene. 2014
  • La Vanguardia (Català)
  • Norbert Bilbeny

PSC

Vaig parlar fa més de deu anys, aquí mateix, de la necessària “reconstitució” del Partit dels Socialistes de Catalunya. I dic avui el mateix. On van els socialistes catalans? Què pensa aquest partit?

Vaig treballar a l’agència de publicitat que regentava el professor Alexandre Cirici. Allà hi havia de segon Francesc Sabater, l’home de les relacions públiques. Anys, encara, del franquisme. Cirici, “noucentista”, treballava amb jaqueta i corbata. Però de tant en tant descobria el seu rampell esquerrà i catalanista. Sabater semblava un executiu bohemi i desobedient. Tots dos, desapareguts ja, eren socialistes. I el juny del 1976 es va fundar el PSC. Calorós míting al Palau Blaugrana, on se “suava socialisme”. Cirici, Reventós, Capmany, Obiols, Verde, Balletbó… Autogestió, dret d’autodeterminació, amnistia. El socialisme del PSC era el socialisme còmode. Als marxistes els semblava una aventura petitburgesa sense el prestigi de la militància abnegada i clandestina lligada a la classe obrera. Després, el socialisme català ha fet moltes voltes. Hi ha una fase Reventós, una altra fase Maragall, i d’altres per definir.

Però una cosa continua estant clara: el PSC és un partit central i decisiu a Espanya. Ara com ara és insubstituïble. Però no està a l’altura dels reptes actuals. No connecta. No en sé ben bé les causes. Però la seva crisi és una llàstima per a l’esquerra, la governabilitat i el benestar de Catalunya. No crec que sigui un problema de lideratge –Navarro és honest i audaç– ni de la seva gent, que ha comprès que si a l’oposició “fa fred”, ser només un partit de govern crema. El que li falta és suport electoral i, sobretot, un programa.

Li toca ara al socialisme català no només defensar l’opció, segons creu, “federalista”, sinó explicar a fons per què al catalanisme no li convé l’independentisme. No ho està fent. Toca que expliqui per què a la socialdemocràcia no li correspon el neoliberalisme, del qual el mateix president Zapatero va ser un defensor ben poc dissimulat. I toca explicar per què a un partit que aspira tornar a governar no li interessa ballar al so que toquen els poderosos. L’abraçada de l’ós.

Hi ha hagut i hi ha massa interessos creats en la política de partits. I és per això que la societat civil i les plataformes extraparlamentàries s’estan menjant cru el paper institucional de la política.