• 3 ene. 2014
  • La Vanguardia (Català)

2014: Espanya i Catalunya

L’any comença amb una modesta però raonable expectativa de millora econòmica i amb boires a l’horitzó polític. La millora és en camí de produir-se, amb una lenta repercussió en la vida quotidiana de les persones més afectades per la crisi. El futur de l’euro no està avui en discussió. La pressió especulativa sobre el deute ha baixat considerablement. La prima de risc espanyola se situava ahir gairebé per sota dels dos-cents punts, una notícia excel·lent! La devaluació interna ha rebaixat salaris i preus (empreses, serveis i béns immobles), amb la consegüent atracció de capital estranger.

El turisme va bé (molt especialment bé a Barcelona). Les exportacions s’han convertit en part fonamental de la recuperació (una altra vegada, Catalunya al capdavant), i els inversors internacionals tornen a fer atenció a Espanya com a conseqüència de l’esmentada rebaixa de costos. Més que brots verds, hi ha indicis racionals d’una lenta recuperació en un context encara molt difícil. Compte amb els optimismes fàcils.

Les retallades i sacrificis comencen a fer efecte, i hi ha factors externs que també hi ajuden: l’incert esdevenir de les primaveres àrabs ha desviat turisme de la ribera sud de la Mediterrània a la ribera nord, i la resistència social més important a la devaluació interna en altres països europeus (per exemple, França i Itàlia) ofereix marges de maniobra a les empreses espanyoles amb capacitat d’exportació, malgrat l’escassetat de crèdit i el drama dels costos de l’energia, conseqüència directa de l’endimoniat culebrot sobre el preu de l’electricitat. El país tendeix a aixecar el cap en un context europeu de més estabilitat. Es comencen a veure de color verd molts indicadors, excepte el del deute públic. El pes del deute ofegarà el rebrot econòmic? Hi ha marge per a un estímul més gran de la demanda interna? Vet aquí dos dels grans interrogants del 2014. La reforma fiscal que prepara el Govern hauria de respondre positivament a la segona pregunta.

La societat espanyola estrena l’any 2014 amb percepcions i sentiments diversos i contraposats. Fins i tot molt contraposats. Hi ha ganes de creure en el futur. Hi ha un ampli desig, compartit per tots els grups socials, que els auguris de millora es compleixin. Però també hi ha recel de qualsevol brot desmesurat d’optimisme oficialista.

Hi ha perplexitat per la dimensió dels danys acumulats al llarg d’aquests set anys de vaques magres i hi ha una mirada entre crítica i molt desconfiada als estaments oficials, amb la significativa excepció de les forces armades i de les forces de seguretat de l’Estat, símbols d’ordre, disciplina i seguretat. (Vegeu els últims baròmetres del CIS.) Hi ha una forta desafecció política, però no sorgeixen partits explícitament antieuropeistes, xenòfobs i radicalment antipolítics, com passa en altres països del nostre entorn.

Espanya: molt de malestar, sense experiments explícitament populistes. Ara per ara. En aquest aspecte, les eleccions al Parlament Europeu del proper mes de maig seran un prova important d’estrès per al sistema polític espanyol. Atenció a aquesta cita del maig: assistirem a les eleccions europees més importants des de la seva instauració, el 1979. Els grans partits comprovaran quin és el seu punt més baix, i les formacions menors, amb forta vocació crítica, estaran obligades a mostrar l’encaix dels seus plantejaments amb els discursos generals sobre la complexitat europea. Aquestes eleccions acabaran sent força més rellevants del que avui pugui semblar. És molt el que hi ha en joc. El cicle electoral recomença a Espanya.

Aquest nou cicle de competició electoral també recomençarà a Catalunya amb unes característiques molt especials. Els partits que acaben d’assolir un pacte sobre la data i la pregunta de la consulta sobiranista –87 diputats sobre 135– duran a terme els tràmits per poder realitzar-la, primer en l’àmbit de l’autonomia, després sol·licitant la convocatòria al Govern central, que ja ha manifestat l’opinió contrària. Amb tota seguretat, correspondrà al Tribunal Constitucional pronunciar-se sobre la qüestió.

El president de la Generalitat, Artur Mas, ha afirmat en reiterades ocasions que no pensa conduir Catalunya a un drama i, per tant, és difícil pensar en una acció contrària al marc jurídic, que col·locaria les institucions catalanes en una posició d’objectiva debilitat davant l’Estat espanyol, davant la pròpia ciutadania (que de manera clarament majoritària no vol abismes), i davant les institucions europees, avui molt atentes al dossier Catalunya.

Llei i opinió pública, aquest és el marc europeu. Aquesta és la civilitat que, en última instància, ens empara, ens protegeix i ens obliga. Els qui la sàpiguen interpretar i conjugar millor aconseguiran que els seus plantejaments prosperin. També el Govern espanyol està políticament i moralment obligat a no sobreactuar i a deixar de banda els sectors extremistes que somien amb estats d’emergència i altres drames propis dels anys trenta. No som als anys trenta.

És cert que en aquests moments no hi ha perspectives de trobada i de conciliació. El 2014 sembla un any molt propens al xoc i a l’èpica historicista. Temps al temps. serenitat, intel·ligència i sentit de la realitat. Convé fer atenció al recent discurs de Nadal del rei Joan Carles, en qui el monarca, que el 2015 complirà 40 anys en la seva funció de cap de l’Estat, suggeria una possible reforma de la Constitució, en una Espanya “en la qual tots hi cabem”. Esbós. Línia de perspectiva. Creiem que hi ha marge per al pacte i l’entesa, però les situacions complexes –no afrontades adequadament quan pertoca fer-ho– no es resolen en dos dies. Temps, serenitat i contenció en el llenguatge.

En aquest sentit és d’agrair el to dels últims discursos i declaracions d’Artur Mas i Mariano Rajoy. Un ús correcte i intel·ligent del llenguatge és la primera pedra de qualsevol acord possible. En aquest àmbit, els mitjans de comunicació tenen molta responsabilitat. El nostre diari, d’acord amb la seva tradició centenària. farà tot el possible perquè el llenguatge en l’espai públic català sigui constructiu.

Perspectives reals de millora de l’economia, respecte escrupolós del marc europeu i voluntat de diàleg malgrat les desavinences. De l’interior d’aquest triangle en poden sorgir novetats interessants durant els propers mesos. No ens hem de deixar portar pel dramatisme, ni ens hem de deixar seduir per èpiques de cartró pedra. Després de set anys negres, el 2014 pot ser un temps d’esperança per a Espanya i per a Catalunya.