• 3 ene. 2014
  • La Vanguardia (Català)
  • Antoni Puigverd

Sota el til·ler

No cal que ho escrigui Gaziel: cada vegada que s’escalfa, el catalanisme s’encongeix

Si una cosa perilla aquest any són els nervis. Haurem de prendre molts litres de til·la si volem travessar aquest 2014 amb el cap fred i la tensió equilibrada. El soroll de la política serà insuportable. Frontista. Sabem que el president Rajoy està lligat de peus i mans. La seva majoria absoluta és un miratge. Els aznaristes són els vigilants de l’ortodòxia del PP: ho veiem fins en els temes neutres, com l’antieconòmica política energètica, inspirada en textos de la FAES. Rajoy no pot obrir el joc. Qualsevol intent seu de reconstruir els ponts faria enfonsar el terra que trepitja (a més de provocar la revolta dels barons locals de PP i PSOE i el tremendisme d’UPyD, convertit, de facto, en “reserva espiritual” de l’aznarisme).

L’immobilisme de la dreta espanyola condiciona l’esquerra. En efecte, malgrat que, en sintonia amb el que insinuava l’altre dia el rei, han aparegut força partidaris de buscar una fórmula nova (reformant o no la Constitució) per tal que la singularitat catalana trobi acomodació en el sistema espanyol, el fet és que continuen sent gran majoria els opinadors que, davant el nou biaix del catalanisme, no troben més argument que la impugnació irritada o la displicència intel·lectual. Incapaços d’explicar-se per què a Catalunya passa el que passa, es consolen escrivint brillants caricatures. La més habitual és la de la malaltia: els catalans estan infectats de populisme egoista i de nacionalisme ètnic.

D’altra banda, la moderació catalana és vista com una claudicació pels independentistes que ara mateix controlen el relat català. Per això el president Mas no pot fer cap concessió amb l’objectiu de reconstruir els ponts: seria descrit com un calçasses. Inevitablement, les caricatures sobre Espanya augmentaran, així com la retòrica emocional que descriu el moment present en clau binària: “pàtria o mort”, Estat propi o desaparició. Molts catalans creuen que aquest 2014 es produirà un gran canvi, i és del tot evident que aquest canvi, si vol ser legal i pacífic, no té cap possibilitat de cristal·litzar. Viurem pendents d’un esdeveniment virtual, però la campanya de les europees generarà un crescendo emocional sense descompressió possible.

La gran diferència dels quadres espanyol i català rau en l’existència d’un sector català frontalment contrari al sobiranisme dominant. Aquest fet afebleix potencialment el procés català, no solament en el sentit que va profetitzar Aznar (“Antes se romperá Catalunya...”), sinó en aquest altre: la obligació virtual de triar acabarà abocant molts catalanistes al front espanyolista. En inflamar-se, el catalanisme tendeix a expulsar una part de la seva tradició. Descobreix enemics allà on, de fet, hi ha altres relats, altres estratègies. Oblida que les poques victòries persistents que ha obtingut el catalanisme (una de les quals formidable: la supervivència de la llengua catalana) s’han construït sumant: buscant el mínim comú denominador. No cal que ho escrigui Gaziel: cada vegada que s’escalfa, el catalanisme s’encongeix.