• 4 ene. 2014
  • La Vanguardia (Català)
  • TRANSBORDAMENT, MONCLOA Fernando Ónega

Acotacions a una carta 

Hi ha cínics que afirmen que la millor carta és la que no s’escriu, i de vegades tenen raó. Una carta enviada per provar fortuna fa estar ansiós el signant. Li fa mirar el correu cada dia a veure si arriba l’anhelada resposta. Li provoca l’angoixa de l’espera i els dies se li fan interminables fins al següent repartiment. Si la resposta triga a arribar es desespera i s’alarma, dubta de si es deu haver perdut, té sensació d’incomprensió o d’haver-se expressat malament, por del desafecte del destinatari.

Si un dia la resposta arriba, hi ha tres possibilitats. Una, que sigui un cortès justificant de recepció, un “prenc nota de les seves explicacions”, sense més compromís. Una altra, que rebutgi frontalment el que li sol·licita amb l’elegant recurs de “no és competència meva”. I la tercera, que el destinatari accedeixi a la petició amb diversos graus d’entusiasme, que van de “l’entenc, distingit senyor” fins al “té tot el meu suport”. Entre les tres possibilitats, que el lector pensi quina s’acostarà més a les respostes que pot rebre el president de la Generalitat de Catalunya.

Per tot plegat. la iniciativa del senyor Mas d’adreçar-se als caps de Govern de la Unió Europea i a 18 mandataris més és una jugada d’alt risc per a la seva política; una jugada d’alt nivell d’ingenuïtat. Com a mecanisme de comunicació d’intencions pot valer. Com a petició d’ajuda per a un procés de secessió, em temo que serà estèril i contraproduent. Molt pocs, per no dir gairebé cap governant dels que rebin l’escrit respondran sense consultar-ho abans amb la diplomàcia o directament amb el cap del Govern espanyol. Molt pocs, per no dir cap, voldran arriscar-se a ser acusats de cometre una intromissió en els afers interns d’una nació amiga i aliada: la paraula ingerència és la paraula maleïda en les relacions internacionals. Qui més qui menys té el seu problema de cohesió territorial i fuig del suport a qualsevol moviment secessionista. El procés que defensa Artur Mas pot ser “pacífic, democràtic, transparent i europeu”, però té un so d’autodeterminació de què tot governant fuig com de la pesta.

Per això veig ingenuïtat en la decisió d’escriure i enviar la missiva. Que el senyor Mas i el seu equip no van calcular aquests riscos? Segur que sí, però els van calcular malament. La febre independentista els fa creure que tot és molt fàcil, que ningú no pot rebutjar una cosa tan democràtica com votar el destí d’un poble i totes aquestes coses que es diuen als mítings. I no és així. No és tan senzill. Els equilibris entre nacions són equilibris de força, i tots aquests valors corresponen de moment a l’Estat espanyol.

La pega és que aquests errors de càlcul es paguen. Si s’obté el suport serà un èxit de la internacionalització del conflicte. Però si no se n’obté es converteix en el gran fracàs del procés. De les respostes dels governs a què s’apel·la després se n’assabenten les opinions pública i publicada, i hi ha tot un exèrcit d’escopetes carregades per disparar al president el veredicte de la solitud.