• 5 ene. 2014
  • La Vanguardia (Català)
  • José Antonio Zarzalejos

Els expulsionistes

“Que se’n vagin!” i “Ja veurem com aguanten!” són les expressions de l’expulsió

Fa un temps s’establia una simetria entre els separatistes i els separadors. Aquells desitjaven la secessió d’Espanya i aquests procuraven polítiques que incentivaven el reclutament d’efectius pels primers. Ara sabem pel manual que el Ministeri d’Afers Exteriors ha remès a les ambaixades i consolats per refutar l’independentisme català que a Espanya s’ha creat un moviment d’expulsionistes. Serien aquells ciutadans de fora de Catalunya que, irats i farts del discurs reivindicatiu del catalanisme secessionista, propugnen el “que se’n vagin!” i “ja veurem com aguanten!”. L’expulsionisme no és un moviment racional, ni abandonista sinó assertiu. És un corrent d’opinió que creix per dies i que incorpora grans dosis d’hostilitat alhora que de curtedat de mires.

GETTY IMAGES

Els expulsionistes apel·len a una política de màxima duresa: cal facilitar la secessió de Catalunya, però sense cap concessió. I sens dubte, vetar-ne la incorporació futura als organismes internacionals (OTAN, Unió Europea) i tancar amb pany i clau el mercat espanyol als productes del Principat. No sembla que ningú els hagi explicat –o tant els fa– que Catalunya representa en termes econòmics gairebé un 20% del PIB, és la comunitat més exportadora d’Espanya, la segona que rep més turistes, disposa d’un dels ports més importants de la Mediterrània, un aeroport que competeix amb Barajas per ser el primer en trànsit de tots els d’Espanya i que Barcelona és un focus de disseny industrial, moda, fires internacionals, tecnologia i investigació sanitària, entre altres molts actius col·lectius. I no hi ha manera de convence’ls que “l’expulsió” de Catalunya d’Espanya seria tant com una autolesió recíproca d’efectes desastrosos. Sens dubte, recórrer als arguments més emocionals –llaços històrics, afectius entre famílies i amics, història i llengua comunes– és completament inútil.

Al seu article de dimarts passat al

diari El País titulat El misterioso caso catalán, el sociòleg Enrique Gil Calvo es pregunta: “Com és possible que el poble més culte, modern i il·lustrat de la península Ibèrica hagi caigut en aquesta regressió irracional?” (amb referència al secessionisme) i es contesta a si mateix especulant amb la troncalitat familiar –que es dóna, precisament, en el dret civil particular del País Basc, Navarra i Catalunya– que propiciaria un antropologia política “basada en el diferencialisme particularista i l’autoritarisme jeràrquic, típics del nacionalisme völ

kisch”. No estic segur que la idiosincràsia de bascos i catalans respongui a demanda d’aquests ressorts, encara que és cert que la fraternitat hereditària és a Euskadi i Catalunya molt diferent de la castellana –un sistema de llegítimes igualitàries–, encara que bé podria explicar-se per raons de conservació de la integritat del patrimoni familiar. És cert que el dret civil particular de les dues comunitats crea una forma d’endogàmia, però desconfio de les transposicions argumentals d’aquesta naturalesa. Però sigui així o no ho sigui, el que és comprovable és que el replegament sobre si mateix del que va ser el catalanisme obert en un altre temps li ha agrejat un punt el caràcter i ha minvat la seva sòbria cordialitat.

Quan Mas declara a la premsa estrangera que Espanya és un “propietari hostil” i que els catalans estan “llogats” a Espanya, els expulsionistes augmenten en progressió geomètrica i s’avança a gambades en el camí cap al que Gil Calvo denomina “divorci contenciós”, plàsticament representat a la pel·lícula La guerra

dels Rose. Aquest escenari és l’ideal per als expulsionistes i pèssim per a tots els altres, inclosos els independentistes si pretenen un procés de “vellut”. L’expulsionisme ha adquirit considerables dimensions amb el desafortunat títol del simposi Espanya contra Catalunya, que a Jordi Pujol li va desplaure i ho va fer saber; que a un editor tan ampli com Jordi Amat li va suggerir aquí un “simple reforçament del sobiranisme governamental”, que a Laura Freixas, també en aquest diari, la va fer alertar sobre la hipocresia social catalana, que la va remuntar a La Vanguardia de dimecres a la història de les diferents branques de la seva família a Borja García-Nieto Portabella, i que a José Álvarez Junco ( El País) li va inspirar un assenyat article ( Los ma

los usos de la historia) en el qual afirmava que la interpretació del passat en termes nacionals distorsiona la història. L’expulsionisme és una excrescència que afegeix una dosi addicional de dramatisme i dificultat a la tessitura que Catalunya i tot Espanya travessen. I no es veu com es pot extirpar, pal·liar o deixar d’engrossir-lo.