EL PUNT AVUI | Punt de Vista |

Bagatge (2013) i exhortació (2014)

Pere Cardús, periodista

L'any que hem tancat pot ser considerat oficiosament com el primer del procés d’independència. 
La manifestació del 2012 i les eleccions posteriors van posar les bases per emprendre el camí,
batejat amb la declaració de sobirania del Parlament. La transformació exterior de CiU com a força motora del procés,
la nova posició d’ERC amb un canvi d’estratègia (Junqueras: entre esquerra i dreta, esquerra; i entre esquerra i
Catalunya, Catalunya), juntament amb l’entrada de la CUP (hereva de l’independentisme combatiu), tot plegat va
originar un primer canvi de registre en l’esquema polític català. És lògic que això portés confusió i desconfiança en un
primer moment entre els qui estaven acostumats a llegir la política amb els esquemes de l’antic règim. Però passat
el 2013, tota aquesta confusió i desconfiança haurien d’haver desaparegut.
Tots els agents han posat les cartes damunt la taula i qui encara dubti és perquè no sap fer res més. Per tant, una de
les primeres conclusions que trec del 2013 és que s’ha desmantellat la desconfiança.
La que quedi i s’expressi d’ara endavant sí que ens haurà de fer malfiar.
Els primers passos del camí també havien de servir per establir un equilibri saludable entre el paper de la societat
civil i la política institucional. Aquest desafiament ha estat superat amb nota i cal felicitar l’una i l’altra. No són pas
fàcils d’entendre els papers que cal fer en allò que és nou. L’èxit de tots plegats podia portar a cometre errors de protagonisme
que no s’han comès. Després de la demostració de força de l’ANC, aquesta hauria pogut voler assumir un
paper que no li pertocava. I l’aliança L’ CiU-ERC hauria pogut voler acaparar èxits que no eren seus i sortir a la foto
més del compte. No ha passat res de tot això.
“Tenim pressa, molta pressa” és una magnífica frase del president Barrera que sovint ha estat utilitzada de manera
ben desafortunada. La pressa històrica de què parlava Barrera no té res a veure amb la pressa desmesurada del
nen petit que no sap esperar el moment de cada cosa. I enguany també hem excel·lit en l’administració d’allò que alguns
anomenen tempo polític. En política, diuen que qui domina el tempo acaba guanyant. I els màxims responsables
polítics dels partits que menen el procés en el camp institucional l’han administrat amb intel·ligència i sense
precipitacions perilloses. A més, s’ha acomplert fil per randa allò que s’havia planificat amb l’acord d’estabilitat parlamentària
entre CiU i ERC. 
Finalment, el quart component del bagatge amb què tanquem l’any és la victòria del raonament i la democràcia
sobre la por i l’amenaça. Els catalans hem interioritzat que som sobirans i que decidirem el nostre futur com a
poble. La independència ja és una realitat dins una gran majoria de la població i ara ens falta la manera de formalitzarla
exteriorment.
Així, acabem el 2013 amb quatre bones lliçons: la desconfiança no té sentit; l’equilibri entre el carrer i les institucions;
en política, el tempo és determinant, i no tenim por, ja hem començat a decidir.

Exhortació per al 2014 

No ens cansarem de repetir que el 2014 serà un any decisiu. Hem decidit que volem fer el referèndum d’independència
el 9 de novembre. Ha començat el compte enrere. Havent establert la data, tot es precipita i ja no hi ha marxa
enrere. Per això, cal que afrontem l’any amb mentalitat guanyadora i confiança.
I una de les coses imprescindibles per fer-ho és aprendre a conviure amb la incertesa. En aquests dotze mesos vinents
pot passar qualsevol cosa. Sabem com comencem l’any, però és completament impossible de saber com l’acabarem.
Cal que ningú no doni cap full de ruta per tancat. No té gens de sentit pensar o planificar com si tot s’hagués
d’executar seguint una fórmula única i tancada. Caldrà molta flexibilitat política per guanyar. Si la incertesa ens neguiteja
o ens desorienta, tenim molts números d’errar el camí. No hi ha solucions màgiques i caldrà navegar en la complexitat.
A més, cal tenir en compte que no tot s’acaba el 9 de novembre. Si el podem fer, el referèndum serà el moment culminant
de la decisió popular. Serà un dia històric. Però tot just s’obrirà un període encara més complicat per fer realitat
la veu sobirana del poble. Cal lluitar pel sí-sí com si el món s’acabés al novembre.
Però no s’haurà acabat, i hem d’arribar-hi amb el màxim d’unitat política i suport popular.
No podem escatimar cap esforç a fer sentir una veu forta i ferma al món.
Hem de tenir ben present que la independència no és automàtica el 10 de novembre.
Altrament, cometrem un error considerable que donarà tota la força a l’adversari.
Després de la necessitat d’aprendre a conviure amb la incertesa i de la consciència que el 9 de novembre serà històric
però no definitiu, la tercera exhortació per al 2014 és treballar amb el convenciment que el poder ja no té tot el poder.
Darrerament he topat en unes quantes converses amb l’anunci d’una ofensiva important del poder per aturar el procés
d’independència. I jo em pregunto: si el poder tingués el poder d’aturar-lo, qui es creu que no ho hauria fet a hores
d’ara? Realment hi ha ningú que es pugui pensar que ens hauria deixat avançar com ho hem fet? La Caixa, els Godó, els
Puente Aéreo i companyia assisteixen impotents a l’avenç de la història i observen desolats el desvetllament d’una veu
popular lliure i cosmopolita. Bagatge i exhortació. Això toca valorar amb l’arribada de l’any nou. L’afrontem
amb la feina feta. I molt ben feta. I és cert que ara ve el tram més difícil. Però tenim bon equip, portem la iniciativa i sabem
cap a on anem.