El Punt Avui

L'any que ve, a Catalunya

06/01/14 02:00 JOSÉ M. MURIÀ
“L'any que ve, a Catalunya... lliure”, 
és això el que vaig dir emocionat. Qui no ho
va entendre bé, almenys va copsar la intensitat del sentiment

Aquest Cap d'Any, he tornat a passar-lo sobre la sorra d'una platja de l'oceà Pacífic i mirant cap a ponent, albirant la ruta dels vaixells que venien de Filipines cercant el port d'Acapulco. Cal recordar als primmirats que no es podia pas venir en línia recta, perquè era a contracorrent. Per aprofitar la força de l'aigua s'havia de fer un gran arc cap al nord i venir a parar justament al davant de la costa aquella on em vaig prendre fa pocs dies els dotze grans de raïm i on em van demanar, com a tots els presents, que digués el que més desitjava per l'any 2014. Crec que tots ja hi havien dit la seva, potser amb massa lèxic i res de nou: feina, diners, salut, èxit en els estudis, amor, etc. A mi m'havien deixat per al final, suposo que per consideració a la meva edat. Mentre anaven parlant jo rumiava què és el que més volia. No em podia treure del cap moltes altres reunions de Cap d'Any, especialment quan encara vivien els pares, i fins i tot algun avi, i passaven molt bona part de la nit plegats amb una bona colla d'amics seus. Els més joves, quan ja no ho érem tant, sabíem bé que, després de brindar i menjar els raïms, era com si ens donessin el tret de sortida per anar-nos-en de farra, però a cap de nosaltres ni tan sols li passava pel cap no fer-se present a la reunió fins que toquessin les dotze i fer costat als pares. Malgrat les vegades que s'havia sentit a dir el mateix, a tots els presents ens envaïa una forta emoció, i el que havia de parlar –que només n'era un– feia un petit pas endavant, preparava la gola i l'imitàvem quan aixecava la copa.

Una mica per l'emoció de reunir-se amb tanta gent estimada que es veia poc durant l'any; una mica més per la solemnitat de la diada i la nostàlgia per la pàtria, a la qual no podien tornar encara, i potser també pel que ja s'havia begut, a cada reunió d'exiliats catalans el brindis adquiria una solemnitat molt especial. A l'hora d'aixecar la copa, tothom abaixava el cap i mig aclucava els ulls. Clarament es notava que miraven intensament dintre seu. Si t'hi fixaves bé, a més d'un o d'una se li notava una espurna a la mirada i potser fins i tot alguna llàgrima regalimava una mica abans de ser estroncada suaument amb la mà lliure.

Tothom sabia per endavant el que es diria; malgrat tot, l'expectació era gran. “L'any que ve a Catalunya”, deia entonant la veu. Tothom aplaudia i cridava alguna cosa. Fa pocs dies, davant del mar esplèndid i acompanyat per les onades, no se'm va acudir res més a dir. Va ser una mena d'homenatge íntim a la Catalunya de fora, també immortal; hi vaig afegir, però, una paraula, després d'una pausa gairebé imperceptible: “L'any que ve, a Catalunya... lliure”, és això el que vaig dir emocionat. Qui no ho va entendre bé, almenys va copsar la intensitat del sentiment i tothom va aplaudir amb força i solidaritat...

Darrera actualització ( Dilluns, 6 de gener del 2014 02:00 )