El Punt Avui

2014: any 0

07/01/14 02:00 XAVIER GINESTA
L'any 2014 serà l'any 0 per començar a teixir una nova realitat: surti o no la consulta, s'hagin d'avançar o no les plebiscitàries

Passaré de l'anècdota a la categoria. No recordo un Nadal amb tantes felicitacions d'argumentari polític a la meva bústia de correu o al telèfon mòbil. Que si un ninot de neu amb estelada, que si Tres Reis d'Orient seguint la flama de la llibertat (de Catalunya, és clar), representada també en formade bandera. Aquestes dues, i moltes més! O, també, aquells comiats de correu electrònic o postal que deien “Bon any i llibertat aquest 2014.” Baixo a la categoria menys poètica i molt més prosaica: és evident que la societat civil, si més no la més compromesa políticament amb l'ideal de la independència de Catalunya, veu aquest any que comencem amb esperança i emoció. L'any de la celebració del Tricentenari, possiblement, també serà el del debat més abrandat sobre el nou estatus polític que ha de tenir Catalunya. L'any 2014 serà l'any 0 per començar a teixir una nova realitat: surti o no la consulta, s'hagin d'avançar o no les plebiscitàries, res continuarà igual. Això, i res més profund, es desprenia del missatge de Cap d'Any del president Artur Mas.

La posada en marxa, oficialment, de la diplomàcia espanyola amb l'argumentari per la convivència democràtica que ha repartit a ambaixades i consolats posa en relleu que Madrid ja no es pren a la babalà la complexa i compromesa situació que viu el Principat. La carpeta catalana, ara sí, s'ha obert i preocupa de veritat. El 2014 serà, doncs, un any de guerra diplomàtica –davant de la diplomàcia d'Estat, el Diplocat té molta feina a fer!–, de batalla diària pel framing del procés. De compromís, honestedat, però també presa de posició periodística. Un any de guerra simbòlica per construir un o altre imaginari col·lectiu. De fet, l'apel·lació constant a la desfeta del 1714 per part d'uns, o l'entronització de la sacrosanta Constitució per part dels altres, ja s'inscriu en aquest context.

Parlant d'imatges: que The Wall Street Journal hagi triat una fotografia de la Via Catalana com una de les més importants de l'any és simptomàtic de com la comunitat internacional –encara que no es reconegui, o es qualifiqui de “problema intern” per part de certs actors– està atenta al procés. De fet, el rotatiu americà (i conservador, no ho oblidem), amb aquesta fotografia enalteix indirectament un dels grans valors de l'independentisme català: la construcció d'un procés forjat sobre la base d'un “nacionalisme cívic” –en paraules del professor Michael Keating– que té en la societat civil organitzada la força d'actuació. L'any 1997, aquest professor de la Universitat d'Aberdeen va radiografiar perfectament el nacionalisme català i en destacava les seves virtuts, entre elles, el seu poc etnicisme o la consolidació d'un model d'immersió lingüística, de molt més èxit que el bilingüisme del Quebec o el monolingüisme escocès. Premonitori. Com també, aquell mateix any la professora Montserrat Guibernau publicava un recull “d'imatges de Catalunya” basades en l'anàlisi del discurs pujolià dels primers anys, fins al 1995, i concloïa que res no indicava que, malgrat la política constant de CiU de contribuir a la governabilitat d'Espanya, el president Pujol acabés un dia tornant-se independentista. Exactament, el que ha acabat passant.

Aquestes festes repassava aquests dos textos –ambdós publicats a la prestigiosa revista  Nations and Nationalism– i m'adonava de la velocitat del temps polític i la transcendència del moment històric que vivim. Fa disset anys només alguns privilegiats eren visionaris, i no sé si serem capaços de valorar-ne prou les seves aportacions –a un i altre costat de la trinxera argumental– quan aquest 2014 els catalans s'enfrontin a la decisió més transcendental des de fa tres-cents anys.  

Darrera actualització ( Dimarts, 7 de gener del 2014 02:00 )