El Punt Avui

Polítiques d'Estat

08/01/14 02:00 HÈCTOR LÓPEZ BOFILL
Seria “la fractura” que imagina el ministre de l'Interior en els seus deliris

Abans del cicle de manifestacions que s'encetà l'11 de Setembre de 2012 gosaria afirmar que el principal acte de sobirania que s'ha produït en la Catalunya autonòmica, i tal vegada l'únic impulsat per representants de les institucions catalanes, fou la reunió entre Josep-Lluís Carod-Rovira i Jaume Renyer i Alimbau amb la cúpula d'ETA el gener de 2004, ara fa, doncs, deu anys. Aquest gest, durament criticat no sols des de l'espanyolisme sinó també pel catalanisme (i que fins i tot alguns independentistes encara posseïts per una “síndrome d'Estocolm” varen entomar amb reserves) va significar un gest de desvinculació d'Espanya per impulsar una política exterior pròpia sobre un conflicte que afectava Catalunya. Es va tractar, en definitiva, d'exercir una política d'estat. Com es va veure, la revelació de la reunió era molt més del que el govern espanyol i el sucursalisme català (aquest sucursalisme que ara s'està desintegrant) estaven disposats a assumir i van respondre amb una campanya ferotge que va forçar la dimissió dels dos protagonistes catalans dels seus càrrecs, Carod-Rovira va abandonar la conselleria en cap tot just unes setmanes després d'haver-ne pres possessió i Renyer va perdre la condició de membre del consell consultiu.

Les conseqüències a curt i llarg termini de l'acte, però, van resultar molt positives per a l'independentisme i per a la pau. ERC, amb Carod-Rovira de cap de cartell, va obtenir uns mesos després els que de moment continuen essent els seus millors resultats electorals d'ençà de 1978: més de 652.000 vots i 8 diputats al Congrés, es va segellar la treva d'ETA a Catalunya (els negociadors havien fet prevaldre els interessos del seu país) i es va aprofundir en la singladura cap al cessament definitiu de l'acció armada que culminaria l'octubre de 2011.

El rotund triomf de la via democràtica i pacífica en la reivindicació sobiranista tant a Catalunya com a Euskadi, una reivindicació que en el cas català està assolint nivells hegemònics, va tenir un dels seus moments germinals en aquell viatge en algun punt del Rosselló. Per això la caverna mediàtica espanyolista, amb l'actitud miserable que la caracteritza, malda per relacionar el procés català amb el terrorisme d'ETA tot apuntant cap a alguns dirigents del moviment independentista català, entre ells Jaume Renyer, sense entendre que tota l'operació que busquen estigmatitzar va representar, de fet, la superació de la violència en la solució dels contenciosos nacionals oberts a l'Estat.

El deler que expressa l'espanyolisme per destapar els vincles entre sectors de l'independentisme català i el món de la lluita armada transmet la desesperació de no saber com gestionar ni com deslegitimar una demanda purament democràtica. No cal dir que, a tenor de la bilis que supuren els articles al·ludits i les suposades investigacions de l'aparell de l'Estat, res no complauria més els guardians de la unitat nacional que el procés català es desboqués en un conflicte d'alta intensitat. Seria l'excusa perfecta per activar els mecanismes repressius constitucionalment previstos amb tota la seva contundència sense desvetllar massa reticències entre la comunitat internacional. Seria “la fractura” que imagina el ministre de l'Interior, Jorge Fernández Díaz, en els seus deliris, però no sols la fractura social de la qual en parla ja sense embuts, sinó la guerra larvada, l'enfrontament directe, l“Ulster” als quals també tan els agrada referir-s'hi a Alícia Sánchez-Camacho i Jordi Cañas.

El risc immediat és que davant la impotència de no trobar els brots de violència se'ls inventin i que llencin la càrrega igualment sobre la base de la mentida i de la tergiversació. La qüestió serà si els representants de la societat catalana davant l'envestida es limiten a parar l'altra galta o aposten per veritables polítiques d'Estat. I segurament aquestes polítiques, així com l'assoliment de la plena sobirania, exigirà molt més que una consulta i que la demanda de celebrar-la.

Darrera actualització ( Dimecres, 8 de gener del 2014 02:00 )