El Punt Avui

Espanya (no) és Catalunya

08/01/14 02:00 JOSEP MARIA PASCUAL
Espanya no ha contemplat mai Catalunya com un atribut: més aviat com una subordinada adversativa

Devia ser cap a l'any 1992, en plena efervescència del fenomen polític Maragall, quan l'aleshores alcalde de Barcelona, però ideòleg amb pretensions d'estadista en matèria de política catalana i de política espanyola, va abocar a l'opinió pública un dels seus aforismes més enginyosos. Exactament, Maragall va dir: “Espanya és Catalunya.” A mi em sembla que la gent de Catalunya no el va entendre, probablement perquè Maragall tenia el do de la proposició breu i sovint enginyosa, però es perdia en l'argumentació. I també em sembla que la gent d'Espanya no només no el va entendre sinó que ni tan sols es va molestar a fer cap esforç per entendre'l, probablement perquè Espanya, que es considera a si mateixa una nació plena d'atributs, no ha contemplat mai Catalunya com un atribut: més aviat com una subordinada adversativa. I per tancar aquesta referència inicial a l'aforisme maragallià, val a dir que Maragall va cometre l'error de fer un joc de paraules massa similar a un altre, que era recurrent aleshores i encara ho és ara: “Catalunya és Espanya.” Deixem-ho aquí. Situats en la conjuntura del 2014, podria ben ser que el lema que inclinés definitivament la tendència en favor dels partidaris de la consulta tingués a veure amb aquest altre: “Espanya (no) és Catalunya.” Posem-nos en la pell d'un espanyol de bona fe i observem, simplement d'entrada, la composició de les cambres parlamentàries. Al Congrés dels Diputats, 187 escons del PP sobre 350. Al Parlament de Catalunya, 19 diputats del PP sobre 135. I observem, també, la pluralitat d'alternatives de govern. Des de l'any 1982, a La Moncloa només existeix la solució binària, o PSOE o PP. A la Generalitat de Catalunya, en l'última dècada, han governat fins a sis partits, coaligats o federats entre si. Òbviament, Espanya (no) és Catalunya, quant a democràcia representativa.

Observem a continuació el patró amb què està tallat el conjunt de les noves legislacions impulsades pel govern espanyol i aprovades per les majories parlamentàries també d'àmbit espanyol. Sense ànim d'exhaustivitat, i citant només de memòria, hi ha les legislacions sobre l'ordenació local, sobre l'avortament, sobre les taxes judicials, sobre l'ensenyament, sobre la seguretat ciutadana… Una per una, i en conjunt, aquestes lleis i altres que em deixo, projectades o aprovades, signifiquen retallades en drets i llibertats. Són retallades sobre les institucions, sobre els col·lectius, sobre les persones, sobre els territoris… En una valoració general, podríem dir que es tracta de legislacions regressives, que restableixen legalitats ràncies.

Imaginem per un moment la nova legislació sobre l'avortament a Espanya, amb la restricció de supòsits. I imaginem una legislació sobre l'avortament a Catalunya, respectuosa amb la llibertat de les dones. Imaginem què podria passar. Que objectivament s'acomplís el lema Espanya (no) és Catalunya. I, en conseqüència, que les dones (i la societat) trobessin a Catalunya el que no sembla que puguin trobar a Espanya: la dignitat. I no cal cenyir-se al cas de la legislació sobre l'avortament, podríem aplicar la imaginació al conjunt dels àmbits socials i, perquè no, econòmics, culturals… Fins a l'extrem que moltes persones ara contràries a l'estat català hi estarien a favor a partir del moment en què es visualitzi com es vol que sigui un estat català: no només de dret, sinó de drets. Des de sempre, en la democràcia actual hi ha una teoria tàcita segons la qual la mediana de la política (i la societat) catalanes estaria desplaçada cap al progressisme.

Darrera actualització ( Dimecres, 8 de gener del 2014 02:00 )