El Punt Avui

Europa i Catalunya. Que si hi entrarem o que si no hi entrarem

09/01/14 02:00 JORDI PUJOL
Votació durant un ple al Parlament Europeu Foto: REUTERS / ARXIU.

D'entrada a Europa li interessa que res no es mogui gaire. Li interessa evitar problemes. Va ser partidària de mantenir Iugoslàvia com un sol estat (amb l'excepció d'Eslovènia per la rapidesa amb què es va produir la seva independència). I òbviament no comptava amb tants nous estats ex iugoslaus). I va desaconsellar la partició de Txecoslovàquia. I va ser reticent amb Letònia.

Europa només obrirà la finestra si sent molt de soroll al carrer. I de moment només això. I mig obrirà la porta si truquem amb insistència. I l'obrirà més si el truc és molt més insistent. I en el nostre cas si a més és civilitzat.

Diguem-ho sense metàfora. Europa farà poc cas de la reivindicació catalana d'independència –i en faria menys encara d'una reivindicació més modesta, d'estatus lingüístic, tracte financer just i autonomia política real. Li seria més còmode dir, encara amb més rotunditat, que és un afer intern de l'Estat espanyol.

En fa poc cas, i en farà poc, mentre el poble de Catalunya no es pugui expressar d'una manera concloent a favor de la independència. Si això passés no és segur tampoc que en fes cas, però el total rebuig espanyol aniria perdent molt de pes polític i ètic. I la indiferència europea. Catalunya també seria, molt més del que ho és ara, un problema important per a Europa.

O sia que el fet principal en aquest procés és que el poble català es pugui expressar. Amb un mecanisme o altre, però democràtic. Això no treu valor a totes les actuacions que s'estan fent per a fer entendre arreu d'Europa el sentit i la raó de ser de la reivindicació catalana. Actuacions del mateix govern català en el camp pròpiament polític. Però també de la societat catalana. Per eficàcia de cara a Europa i per coherència interna de cara a Catalunya.

En aquest sentit, és bo que ens formulem una pregunta: per què no volem quedar fora de la Unió Europea?

La pregunta és pertinent, perquè hi ha països europeus, i molt europeus, que no formen part de la UE. Com Suïssa i Noruega. O com Islàndia. O de moment com Montenegro. I es parla que podria ser que Gran Bretanya en sortís. Però, tot i això, són exemples que no valen per a Catalunya. Per una raó molt senzilla: perquè per a nosaltres ser o no ser europeus amb el màxim possible de plenitud forma part de la nostra identitat. I del nostre projecte col·lectiu. Des de sempre.

Per tant, no ens podem quedar a mig camí. I això ens obliga a batallar a fons en el camp institucional, en el del reconeixement per part de la UE, etc. Però ens obliga també a reforçar al màxim el sentit i l'herència de la nostra identitat europea.

De cara a Brussel·les i Estrasburg i Luxemburg. De cara a tots i cadascun dels països europeus. Però sobretot de cara endins. De cara a nosaltres mateixos. Perquè la idea d'Europa forma part des del primer moment de la nostra identitat com a país, com a cultura, com a model social i com a projecte.

No fou un caprici ni una operació publicitària que l'any 1985, en el moment de l'entrada d'Espanya a la Unió Europea, Catalunya –a través de la Generalitat, és a dir, de la institució del govern que representa més que cap altra el sentit de la història, la identitat cultural i política, la voluntat de continuïtat de Catalunya– volgués donar un caràcter especial a aquest fet. I ho va fer fent un acte de presència i d'afirmació europea a Aquisgrà. A la capital històrica d'Europa. A sota mateix de la Torre de Carlemany.

Culturalment i políticament, i com a nació, Catalunya va néixer sota el signe d'Europa.

I la consciència d'això, i la voluntat de mantenir viu i actiu aquest vincle, li ha permès arribar fins avui malgrat una història difícil i perillosa. I arribar-hi amb una consciència viva, una llengua conservada, un projecte polític. Tot plegat, uns resultats que en el marc polític, geogràfic i demogràfic en què s'ha hagut de moure Catalunya té molt valor.

Té molt valor. Però mantenir-ho no és gratuït. Ni és fàcil. De fet és molt difícil si a Catalunya no es donen unes condicions polítiques, financeres, socials i culturals justes. I a això Europa –o l'esperit europeu– hi ha de ser sensible. Perquè forma part del seu ADN. De l'ADN d'Europa. I un ADN no pot ser oblidat o menystingut ni destruït. Ni es pot permetre que ningú ho faci. Tampoc es pot fer el sord a les reclamacions de justícia.

Hem de celebrar que es facin tants esforços per a fer entendre això als països europeus. I als seus governs. I a les institucions europees. Però a més hem de reforçar la nostra consciència europea. El nostre sentit d'identitat europeu. Perquè si reclamem més reconeixement europeu és perquè ens en sentim. Perquè en som no només per naixement sinó per vocació. I per identificació amb els valors europeus. I això acaba de donar força i credibilitat a la nostra reivindicació com a país.

Aquest article és el mateix que es publica en el butlletí electrònic del Centre d'Estudis Jordi Pujol
Darrera actualització ( Dijous, 9 de gener del 2014 02:00 )