• 9 ene. 2014
  • La Vanguardia (Català)
  • Jordi Barbeta

De què parlem quan parlem de diàleg?

El diàleg que defensa Margallo serà possible si hi ha voluntat de buscar una interpretació compartida de la llei

José Manuel García-Margallo s’ha guanyat algunes antipaties a Madrid per la seva actitud fins a cert punt comprensiva amb el que està passant a Catalunya. El 2012 ja va proposar un acord amb Catalunya sobre finançament, infraestructures, llengua i cultura. “El Govern ha d’escoltar el carrer”, va declarar un any després quan la cadena humana de l’última Diada.

No li van caure els anells quan va reconèixer que la Via Catalana cap a la Independència va constituir “un èxit de convocatòria, organització, logística i comunicació”, dit això va expressar un sentiment: “preocupació i tristesa”, perquè “la secessió de Catalunya seria una amputació extraordinàriament dolorosa”.

Probablement perquè es tractava de l’únic ministre que ofereix alguna possibilitat d’apropament, Muriel Casals, la presidenta d’Òmnium Cultural, va assistir ahir a la trobada de Barcelona Tribuna per interpel·lar el ministre: “Les seves propostes d’acord no han prosperat així que podrà entendre la reacció del poble català reclamant el dret a decidir”. I el ministre va tocar el voraviu: “Demanar el que és impossible és altament perillós, fora de la legalitat no es pot discutir res”.

Poques hores abans, el president de la Comissió Europea, José Manuel Durão Barroso responia a la carta que li havia enviat Artur Mas d’aquesta manera: “No entrarem en el debat sobre la legalitat de qualsevol consulta o referèndum perquè les regles que s’apliquen a aquesta situació són les d’Espanya i no hi ha res als tractats de la UE que ens doni autoritat per expressar una opinió”. El president de la Comissió intenta no interferir però ha reconegut que hi ha debat i se situa en la legalitat de la consulta.

Des d’un bon principi, el Govern de Mariano Rajoy ha rebutjat la consulta perquè la considera il·legal, mentre que el president de la Generalitat va plantejar diversos procediments legals per convocar-la. A més dels assessors del Govern, juristes tan diferents i tan poc sospitosos com Francisco Rubio Llorente, Javier Pérez Royo i Francesc de Carreras han admès que la legislació no permet la independència però que sí que hi ha camins per a la consulta.

De què parlem quan parlem de diàleg? Fora de la legalitat no hi ha res a fer, com diu Margallo, però dins caldrà discutirho tot. Així que l’únic diàleg possible consisteix a buscar una interpretació compartida de la llei que proporcioni una sortida satisfactòria per a tothom i aquesta recerca només es pot fer amb voluntat política de resoldre la qüestió i “parlant”, tal com va aventurar que “s’acabarà la cosa” el ministre en resposta a Anna Balletbó. Les lleis no són propietat de ningú. Fins i tot Fernando Savater reconeix que “les lleis no són per esclavitzar sinó per encarrilar la llibertat”.