• 10 ene. 2014
  • La Vanguardia (Català)
  • Pilar Rahola

Això no, estimada

Ha esdevingut una altra portaveu d’aquest soroll cavernari i intolerant que impedeix un debat serè

Serà pels dies en què havíem tingut alguna conversa d’interès, o per allò de la meva eterna admiració per les dones fortes, o perquè hi va haver una època en què semblava la rara avis d’una dreta espanyola presentable, serà per tot, que sempre he sentit feblesa per Esperanza Aguirre, malgrat el soroll dels darrers temps. Però les declaracions que ha fet a esRadio, en les quals interpel·la Artur Mas etzibant-li que li donen suport els terroristes, son una barbaritat que neutralitza qualsevol indici de simpatia en el passat. Ho lamento pel que un dia vaig pensar que podia ser Esperanza Aguirre, però ha esdevingut una portaveu més d’aquest soroll cavernari i intolerant que impedeix qualsevol debat serè. Si una dona de la seva talla política baixa al subsòl argumental, com si fos contertuliana de qualsevol micròfon irredempt, amb qui del PP podrem parlar els catalans, ni que sigui per no entendre’ns?

Va dir sense despentinar-se la senyora Esperanza: “Si Artur Mas ha vist aquesta foto (referint-se als expressos d’ETA a Durango), perquè aquests senyors han donat suport al dret a decidir, que s’adoni de qui són els que li donen suport. Només ha de veure aquelles carones”. Buf. I ara què? Com ens mirem a la cara..? Perquè la veritat és que fins i tot costa de saludar-se, sentint segons quines barbaritats dites amb diürnitat i alegria. I, malgrat la infinita fatiga que provoca, em semblen necessàries algunes respostes rotundes. Primer, el catalanisme polític, amb totes les seves derivades, des de l’independentisme fins al federalisme, passant per totes les formes del sobiranisme, ha estat un moviment democràtic, pacífic i capdavanter en la lluita de les llibertats de tots..., incloent els tots de totes les Espanyes. Només vam tenir el desgraciat i molt minoritari parèntesi de Terra Lliure, i va rebre el rebuig de tota la societat catalana. A diferència, doncs, de forts i sòlids corrents del nacionalisme espanyol, vinculats al feixisme, el nacionalisme català sempre s’ha mogut per les dreceres democràtiques. Compte, doncs, a preguntar pels companys de viatge de cadascú. Segon, vincular Artur Mas amb personatges que han matat desenes de persones és molt més que una maldat política, és una indecència. Tercer, Esperanza Aguirre sap perfectament quins són els companys de viatge de Mas, gent de totes les edats, condicions i fins i tot ideologies, units transversalment pel desig de ser consultats pel seu futur.

En conseqüència, quan redueix aquests milers i milers de persones que expressen un desig democràtic a una simple foto d’uns tipus vinculats al terrorisme, no ho fa per facilitar el diàleg sinó per dinamitar-lo. I finalment, expressats així els termes, com vol que ens entenguem sobre res? Sincerament ho lamento perquè, com deia, hi va haver un temps que la senyora Esperança semblava d’una altra mena. Aquell temps va passar.