• 10 ene. 2014
  • La Vanguardia (Català)
  • Antoni Puigverd

El remat

El sobiranisme haurà guanyat una batalla menor, però el catalanisme haurà perdut

El company Carles Castro explica que el sobiranisme té un sostre de vidre: el suport a l’Estat independent no travessa amb claredat la ratlla del 50%. Avança i recula sobre aquesta ratlla sense fer taca d’oli. En canvi, el minimalisme independentista està fent molt de forat: segons les enquestes, el 80% de la població catalana és partidària del dret a decidir. El decalatge entre els partidaris de la consulta i els partidaris de votar sí i sí s’explica per la feblesa ideològica del PSC i la inconsistència política d’Unió. L’hegemonia dels partits i corrents socials que abanderen el sobiranisme és tan forta (i tan fluixa l’alternativa federal o confederal) que s’ha traduït en una majoritària acceptació civil de les reclamacions bàsiques del seu relat.

Ajuda a fomentar l’acceptació del dret a decidir l’oposició de C’s i del PP, que encarnen el contrarelat antagònic: articulen políticament els anticossos que genera l’independentisme. El xoc entre sobiranisme i espanyolisme és tan fort que els sectors moderats, orfes de l’airbag del PSC, acaben assumint, si no els objectius màxims del sobiranisme, sí els mínims: dret a decidir.

Moltes altres vegades he intentat explicar de quins mals ha emmalaltit el PSC. N’hi ha d’internacionals: l’esgotament de la socialdemocràcia europea en el context de la globalització; o la fragmentació social; o l’aculturació televisiva de les classes populars. També li va fer mal la inconsistència de Zapatero i el tacticisme del PSOE, incapaç de jugar-se-la per l’Espanya federal. Però la gran infecció del PSC ha estat l’endogàmia organitzativa, que implica una pèssima selecció de quadres i dirigents. En aquest context, s’encara el PSC a la batalla tàctica de la setmana vinent: el ple del Parlament on els partits que han pactat data i pregunta a la consulta formalitzaran la seva aliança demanant a Madrid el traspàs de les competències per organitzar un referèndum. La pressió que el sobiranisme hegemònic està fent sobre el mal anomenat sector catalanista del PSC per tal que trenqui la disciplina de vot del PSC és tan gran com feble és la capacitat de seducció de Navarro i companyia. I tanmateix, la jugada té dues derivades de gran calibre. Si tres diputats del PSC trenquen la disciplina per votar amb la majoria, el sobiranisme podrà mostrar un trumfo que encara no té: la majoria de dues terceres parts que s’exigeix, no ja per declarar un canvi excepcional, sinó per reformar l’Estatut. Ara com ara, la majoria pel dret a decidir no arriba a 90 diputats.

Aconseguir aquest trumfo és tàcticament decisiu per al corrent hegemònic, però és estratègicament negatiu per al catalanisme en general. El trencament de vot deixaria el PSC escindit de facto. El sobiranisme haurà guanyat una batalla menor, però el catalanisme haurà perdut un component que, per malalt que ara estigui, és essencial. El sobiranisme pugna per cruspir-se tot el catalanisme: ¿és conscient que amb, aquesta voracitat, empeny un imprecís però important sector del catalanisme cap a l’espanyolisme antagònic?