• 10 ene. 2014
  • La Vanguardia (Català)
  • Rafael Nadal

Sentit crític i autoexigència

L’any que acabem d’acomiadar ho tenia tot per ser l’any de la regeneració democràtica i el rearmament moral de Catalunya. La coincidència dels estralls de la crisi amb el repte sobiranista es prestava a la reflexió col·lectiva i podia haver fet del 2013 un banc de proves dels valors imprescindibles per construir un futur de més progrés, justícia i igualtat.

En alguns moments, el debat semblava ben enfocat, perquè la bona disposició i la solidaritat ciutadana no han faltat a la cita, però a l’hora del balanç final hem de reconèixer que el to general del país no ha canviat: la societat catalana mostra un excés d’orgull –derivat en part de l’autocomplaença que acompanya la mobilització sobiranista– i un dèficit considerable d’exigència i compromís. Lamentablement, la regeneració i la reivindicació dels valors han quedat com a assignatures pendents i en els propers mesos les trobarem a faltar.

Catalunya ha estat sempre un país de recursos escassos i només l’enorme confiança de la gent en ella mateixa i en els seus valors li ha permès resistir i progressar. La Catalunya moderna és filla d’una doble escala de valors: d’una banda, els que van emancipar les classes populars i que va assumir com a propis la petita burgesia: l’esforç, la voluntat de superació, l’austeritat, l’honradesa, la cohesió social i familiar i la devoció gairebé religiosa per l’educació com a eina de superació individual i col·lectiva; de l’altra, el rigor, l’ordre, l’autoexigència, la disciplina i el gust per la feina ben feta, que la burgesia i alguns sectors de la intel·lectualitat van importar d’Europa.

Quan el pacte entre aquestes dues cadenes de valors ha funcionat, Catalunya ha mostrat la seva cara més ambiciosa i fructífera. Va ser així durant la Mancomunitat i en els moments menys convulsos de la República. Es va tornar a manifestar durant l’etapa final del franquisme i en els primers compassos de la transició. De fet, s’ha produït cada cop que la duresa de les agressions sofertes ha obligat els catalans a concentrar els esforços i actuar amb voluntat de sumar. Semblava que els efectes devastadors de la crisi acabarien comportant un d’aquests canvis d’actitud que han fet progressar Catalunya, però el temps s’està encarregant de desmentir-ho. Assistim a un treball extraordinari en el terreny de la solidaritat, de les organitzacions caritatives i de les lluites de base autogestionària; es produeixen bones respostes directes a problemes urgents i puntuals, però no hi ha hagut el retorn col·lectiu als valors que alguns esperàvem i molts havien pronosticat.

Els ciutadans es mostren més disposats que mai a treballar pels altres, però Catalunya no recupera les pulsacions positives i en alguns terrenys empitjora. Segurament no és per manca de resposta ciutadana, sinó per la inhibició reiterada dels líders i la mediocritat dels seus lideratges. De manera que tenim dues realitats aparentment contradictòries: hi ha un bon substracte social, carregat de bones actituds i bones intencions, una societat de bon cor que es manifesta a cop de marató, de gran recapte o de moviment dels indignats; però la manca de lideratges polítics i socials impedeix que aquest corrent de fons es transformi en un tret més global, arrelat i definitori de la nostra societat, i que actuï com a motor de transformació.

La fallida de les institucions no ha fet més que confirmar aquesta manca de lideratges en positiu entre les classes dirigents i ha deixat sols els ciutadans que s’han hagut d’acostumar a autogestionar els seus impulsos naturals. La crisi ha generat en la nostra societat moviments potentíssims de solidaritat defensiva i esforços de base per a un canvi de prioritats, però no una assumpció transversal i col·lectiva de valors. En tot cas, els valors que transcendeixen de la societat contemporània són valors de repartiment, no de creació de riquesa.

De manera que en plena crisi econòmica, política i social ens trobem amb una societat dotada de bons valors defensius (de solidaritat), amb pocs valors expansius (de creixement), i sense lideratges forts, transversals i moralment indiscutibles. Molt sovint, la il·lusió legítima per un futur en llibertat amaga aquestes mancances i dóna cobertura a alguns dels pitjors instints del país; és una maniobra d’autoengany que Catalunya pagarà cara, sigui quin sigui el desenllaç del procés polític iniciat.

Segurament quan més parlem de nosaltres i quan més ens mirem col·lectivament al mirall, és quan ens estem tornant menys exigents amb nosaltres mateixos. La mateixa Catalunya capaç de produir grans mobilitzacions de base –amb sentit crític, contundents i exemplars–, esdevé complaent, orgullosa i fatxenda quan actua sota alguns paraigües oficials. S’està acostumant a menystenir els altres i les seves virtuts i a exagerar els mèrits propis, encara que en un context internacional sovint serien molt difícils de demostrar. L’establishment català és incapaç de donar exemple i ja no representa aquell país de gent valenta, arriscada i inversora, sinó una casta funcionarial, llastrada pel pes de la burocràcia i l’acomodament.

Si no es vol condemnar al fracàs en qualsevol escenari futur, d’aquí al novembre el país haurà de recuperar el sentit crític i els més alts nivells d’exigència. Resultaria dramàtic que al mateix temps que Catalunya aspira a la independència, per comptes de diferenciar-se dels vicis crònics d’Espanya, cada dia s’hi assemblés més.