El Punt Avui

LA GALERIA

Llegir per creure

11/01/14 02:00 JORDI SOLER
Tanta freqüència, tanta reiteració sobre un únic argument, acaben rovellant el material temàtic dels articulistes

Des que el president Mas va anunciar la convocatòria del referèndum del “Sí-Sí”, la premsa madrilenya –em refereixo a la d'àmbit estatal, però amb un quadernet específic per a cadaautonomia– va plena d'articles, columnes i acudits contra la seva celebració, contra els seus promotors i contra tot allò que el delicat assumpte representa. El que passa és que tanta freqüència, tanta reiteració sobre un únic argument, acaben rovellant el material temàtic dels articulistes, que ja no saben, és a dir, no poden, aportar res de nou. Un d'aquests braus membres de la croada “antiseparatista” és, precisament, un català que, a més, signa en català: Arcadi, Arcadi Espada. Es tracta d'un vell conegut de la causa que defensa, perquè ja des de molt abans, i vull dir molts anys abans, que el president Mas s'apuntés al dret a decidir, ell ja denunciava la catalanitat flagrant d'un munt de polítics, escriptors, artistes i intel·lectuals, com si es tractés d'una gravíssima epidèmia que calia eradicar, costés el que costés. Abans-d'ahir, en la seva habitual columna al diari El Mundo, el senyor Espada es referia a la “fractura social” d'aquesta manera: “Fue muy invocada por los nacionalistas, y especialmente por los nacionalcomunistas, durante el franquismo. En aquel momento les parecía prioritario que la clase obrera mantuviera la unidad frente al común enemigo explotador. El concepto nació perfectamente embarazado de su falacia. La clase obrera era entonces abrumadoramente castellanoparlante y sólo tenía que mantener la unidad consigo misma. No sólo eso: lo puramente sensacional es que la unidad se le exigía en torno a la lengua catalana, que hablaban los explotadores y un selecto ramillete de explotados que pronto dejaron de serlo.”

O sigui, que els “nacionalcomunistes” exigien a la classe obrera unitat, no per oposar-se als abusos d'una burgesia franquista, que seria el més lògic i conseqüent, sinó al voltant de la llengua que a Catalunya parlaven els seus explotadors i un “selecte grapat d'explotats que aviat van deixar de ser-ho”. Això pot fer pensar, primer, que el català el parlaven els rics i els quatre gats que els feien la gara-gara, i segon, que per als comunistes era primordial que els assalariats parlessin la nostra llengua, no que defensessin la seva dignitat humana i laboral. Llegir per creure!

Darrera actualització ( Dissabte, 11 de gener del 2014 02:00 )