• 11 ene. 2014
  • La Vanguardia (Català)
  • Juan-José López Burniol

La paràlisi d’Espanya

Els ciutadans, desorientats, necessitem sentir la paraula de qui mana sobre els temes que ens preocupen

És evident. Ja fa molt de temps que Espanya navega sense rumb, és a dir desgovernada, sense direcció ni projecte. Qui ho dubti que pensi un moment en l’actual confrontació entre els independentistes catalans i el Govern espanyol. Aquells, encara que sigui de forma primària, desballestada i demagògica, sostenen una triple reivindicació positiva: la nacional (independència de Catalunya), la social (defensa de l’Estat de benestar) i la de regeneració democràtica (lluita contra la corrupció); en canvi, davant aquests objectius clars, l’Executiu espanyol només aconsegueix oposar una defensa numantina de la legalitat constitucional concebuda amb mentalitat tridentina, l’amenaça de les penes de l’infern que sobrevindran als catalans si són llançats a les tenebres exteriors europees, i una banalització constant de la posició catalana amb el pretext que és artificiosa, sobrevalorada i absurda.

En realitat, el que passa és que a Espanya li ha fallat, des de fa anys, el factor humà. La història no és el precipitat fatal d’unes dades objectives, sinó que en el seu desenvolupament hi té molt a veure l’acció dels seus protagonistes. En aquest sentit, Espanya ha estat molt desafortunada en els últims temps. L’acció errònia o sense nord dels seus presidents ha estat decisiva per portar el país al seu marasme actual. Per començar, la segona legislatura de José María Aznar va ser el pòrtic d’aquesta atzagaiada. Un creixement econòmic escorat ja perillosament cap al model immobiliari va ser la base d’una política que –en l’esfera exterior– va conèixer moments de plenitud egocèntrica d’un president ja divorciat del sentir i de la voluntat popular, i que –en l’àmbit intern– es va enrocar en una defensa tancada de la Constitució com a pretext per oposar-se al desenvolupament federal de l’Estat autonòmic, que hauria suposat un repartiment del poder concentrat en mans del grup social que l’usufructua en benefici propi des de fa segles, i al qual, per anomenar-lo d’alguna manera, se sol denominar “Madrid”, amb perdó dels honrats veïns de la Villa y Corte.

Però és que, després d’Aznar, va venir el no-res, que es va fer carn mortal en la persona de José Luis Rodríguez Zapatero. Fa unes setmanes hi vaig coincidir a TV3, quan era a punt de ser entrevistat per Ariadna Oltra amb motiu de la presentació del seu llibre a Barcelona. I vaig sentir una altra vegada aquella veu impostada que subratlla amb èmfasi la buidor del seu discurs. Com és possible que es passegi encara per Espanya donant compte i raó del que va fer a deshora i per imposició forana, després d’haver embolicat la troca tant de temps amb cent mil subterfugis i pretextos? Es va negar durant mesos a reconèixer la realitat dels fets; ni tan sols no va anomenar les coses pel seu nom: crisi. I, deixant al marge els aspectes discutibles de la seva política basca, la seva intervenció en la política catalana constitueix un promptuari de tot el que no s’ha de fer, des del seu eixelebrat míting inicial fins al seu pacte nefand, fet amb nocturnitat i traïdoria, amb un interlocutor que no era el que en aquell moment tocava.

I què es pot dir de Mariano Rajoy, que està en la política des que, guanyat en la seva més tendra jovenesa el primer Registre, va optar pel servei públic? Si alguna cosa caracteritza la seva gestió actual és la concentració en els afers econòmics, al dictat de l’autoritat europea competent, i el desdenyós silenci amb què tracta tots els altres assumptes, amb el pretext –unes vegades– que plou, i –d’altres– que ni pot ni vol fer res sobre allò. ¿Pensa també que els problemes es divideixen en dues menes: els que es resolen sols i els que resol el temps? Potser. Però els ciutadans, desorientats en aquest interludi, necessitem sentir la paraula de qui mana sobre els temes que ens preocupen. I –per posar un exemple– què ens ha dit el president Rajoy sobre el problema català, que, en realitat, no és tal sinó el problema espanyol de l’estructura territorial de l’Estat? Res. Acabo de llegir que ha exigit als seus ministres que negociïn amb Catalunya, deixant al marge la per ell enfadosa consulta. Però de debò es creu que una qüestió tan madura, complexa i enverinada es resoldrà amb ajustos d’intendència?

No sempre va ser així. Fa cent anys, el president del govern espanyol –Eduardo Dato– va tirar endavant un decret que permetia la creació de mancomunitats provincials. Era, sens dubte, el triomf més sonat que havia aconseguit la Lliga a les seves campanyes autonomistes. El 6 d’abril del 1914 es va constituir la Mancomunitat de Catalunya i Enric Prat de la Riba va assumir la presidència del nou organisme. “Des del seu nou càrrec –ha escrit Isidre Molas–, com si es tractés de la presidència d’un mini-Estat, Prat va desenvolupar una intensa tasca intel·lectual i d’obres públiques, que permetria refer el país i crear un excel·lent equip d’homes de govern, mentre no va vacil·lar a incorporar personalitats de diversa posició política a una obra col·lectiva”. Eren, en tot, uns altres temps. Avui prevalen la paràlisi i la ceguesa.